Índex

UNA SANITAT PÚBLICA PROPERA A LA CIUTADANIA

1. Model de salut i assistencial
2. Model basat en un nou pacte polític i social
3. Salut Pública
4. Model assistencial
5. Model d’organització i gestió

LA UNIVERSALITZACIÓ DELS SERVEIS SOCIALS. UNA CATALUNYA SENSE POBRESA I AMB QUALITAT DE VIDA PER LES PERSONES

El sistema de serveis socials a Catalunya: un model insuficient.
Què s’ha fet per a pal·liar això fins ara?
Per a què ha servit un departament de benestar social?

Les nostres propostes en serveis socials:

1. Un augment de la despesa de protecció social
2. Un nou pacte social i polític per fixar els drets garantits en Serveis Socials
3. El compromís d’acció en front a les situacions de necessitat que generen exclusió social: lluita contra la pobresa.
   3.1. Lluita contra la pobresa i política de garantia de rendes.
        3.1.1. La Renda Mínima Garantida (RMG) per a les persones en edat laboral
        3.1.2. Prioritat per a la Gent Gran. La Pensió Bàsica Universal (PBU) per als més grans de 65 anys
   3.2. Donar veu a les persones i als col·lectius sense veu.
4. Millora de la vida quotidiana, amb suport a les famílies i als seus temps, i dels serveis de proximitat.
   4.1. La Transferència Familiar Directa
   4.2. Les polítiques familiars de temps.
        4.2.1. Els permisos.
        4.2.2. Les reduccions de jornada.
        4.2.3. Les excedències.
   4.3. Els Serveis Educatius per a la petita infància
5. Millora de la vida comunitària : reformular el serveis socials d’atenció primària
6. Una actuació integral, amb una major cooperació entre les administracions públiques

LES POLÍTIQUES PER A L’AUTONOMIA PERSONAL DE LES PERSONES AMB DISCAPACITATS

1. Polítiques generals front els discapacitats i les discapacitades
2. Polítiques actives d’integració en el món laboral.
3. Polítiques d’accessibilitat i mobilitat
4. Xarxa de serveis socials d’atenció primària i residencials.
5. Polítiques específiques de suport a les famílies amb persones amb disminucions i a les persones discapacitades responsables de la unitat familiar

LES POLÍTIQUES PER A L’AUTONOMIA PERSONAL PER A LA GENT GRAN

1. La Xarxa de Serveis per a la Gent Gran
2. La millora dels sistema de Pensions públic
   2.1. Cap pensió per sota del S.M.I.
   2.2. Millora de les Pensions de viduïtat

PLA D'HABITATGE A L'ABAST. GARANTIR EL DRET A L'HABITATGE PER A TOTHOM

L’habitatge, un dret en regressió per la manca de polítiques correctores del sistema de mercat
CiU i l’habitatge a Catalunya
Pèrdua d’efectivitat de la política de subsidiació dels tipus d’interès, continguda en els Plans d’habitatge. Necessitat d’alternatives
Les característiques d’un nou Pla català de l’habitatge

Concreció de la proposta

1. Objectius d’una nova política d’habitatge
2. Propostes de xoc
   2.1. Establiment obligatori d’una quota de protecció (“quota solidària”)
   2.2. Programa per a l’habitatge buit.
   2.3. Atenció, defensa i protecció dels adquirents, usuaris i llogaters dels habitatges.
3. Propostes generals
   3.1. Augment de la despesa en habitatge
   3.2. Pla d’Habitatge a l’Abast.
        3.2.1. Habitatge protegit i públic
        3.2.2. Creació de patrimoni públic de sol i habitatge
        3.2.3. Foment de l’habitatge de lloguer.
        3.2.4. Rehabilitació i mercat secundari.
        3.2.5. Habitatges buits.
        3.2.6. Gestió del Pla
   3.3. Prioritzar l’habitatge en la inversió en obra social de les Caixes d’estalvi.
   3.4. Mesures fiscals.
   4.2. Habitatge.
        4.2.2. Habitatges en règim de lloguer.
        4.2.3. Masoveria urbana.

DONES I HOMES: QUE LA DIFERÈNCIA NO SIGUI DESIGUALTAT

Un nou model d’organització de la societat:

1. Canviem els temps, transformem la societat : Cap a una Llei integral de regulació dels temps
   1.1. Una Llei integral que reguli de forma unitària l’organització dels temps en l’àmbit laboral, al llarg de la vida i en l’organització de les ciutats.
        1.1.1. Mesures per a regular els temps en l’arc de la vida
        1.1.2. Mesures per a regular els temps en el treball
        1.1.3. Mesures per a regular els temps en la ciutat: Pactes Locals dels Temps
        1.1.4. Altres mesures:
2. Contra la violència de gènere en l’àmbit familiar, suport a qui la viu.
   2.1. Fer la Llei integral contra la violència de gènere
        2.1.1. Que abasti la prevenció
        2.1.2. I l’atenció a les víctimes
3. Propostes incloses en els diversos apartats del programa electoral d'icv-ea
   3.1. Treball i economia
        3.1.1. Contractació a temps parcial
        3.1.2. Contractació temporal
        3.1.3. Segregació horitzontal
        3.1.4. Diferència salarial
        3.1.5. Sostre de vidre (segregació vertical)
        3.1.6. Assetjament sexual
        3.1.7. Repartir els treballs per compartir la vida
   3.2. Educació i formació i mitjans de comunicació: La coeducació ha de ser la veritable educació
   3.3. Sanitat: La salut és molt més que l’absència de la malaltia
   3.4. Serveis Socials
   3.5. Dones i espais :Urbanisme, mobilitat, ús d’espai públic i privat...
   3.6. Radicalitat democràtica3.6.1. Si un altre món és possible, ho és amb les dones decidint-hi:

 

UNA SANITAT PÚBLICA PROPERA A LA CIUTADANIA

Per poder fer un balanç del mal moment en que es troba la sanitat catalana cal fer-ne un breu resum històric del què han representat els 23 anys de “pujolisme” i del govern de CiU.

A Catalunya a diferència de la majoria de Comunitats Autònomes es disposava d’uns serveis sanitaris formats pels serveis hospitalaris els quals uns eren propietat de l’Estat Central i d’altres municipals, de la Església I de les Diputacions o creats pel mutualisme dels treballadors i treballadores (Aliança), i per l’atenció primària que era bàsicament del sistema Insalud i en arribar les transferències de l’Institut Català de la Salut (ICS).

Amb la ordenació de la xarxa hospitalària es crea la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública de la que hi formen part els hospitals propis (ICS) i els concertats (de diversa titularitat però que per la distribució en el territori possibiliten un més fàcil l’accés a les prestacions sanitàries.

El juliol de 1990 s’aprovava la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) que va ser una llei consensuada i que representava una possibilitat de pas endavant notòria. Aviat, però, el Govern de CiU va oblidar tres de les característiques que la feien més progressiva i enfocada als interessos de les classes populars:

- La LOSC representava un model de Sanitat integrada amb una visió integral de la persona i del sistema sanitari.
- La LOSC unificava les condicions laborals de tots els qui treballen en la sanitat.
- La LOSC suposava un model participatiu.

Els nivells de participació actuals són ficticis: els sindicats són mers convidats en els òrgans de participació i en els Consells de Salut els representants de municipis són representants del partit de Govern més que representants dels interessos de salut de la població.
On ha estat més greu l’incompliment de la LOSC ha estat en l’esperit i la lletra de desenvolupar un Sistema Sanitari integrat, en què la salut de la persona sigui atesa, tant des de l’òptica de la prevenció com de la recuperació de la salut, com a subjecte únic, no com a sumatori de demandes de serveis. De fet aquest greu incompliment no és independent de l’altre incompliment citat: la manca d’unificació de les condicions laborals. No s’han integrat els serveis sanitaris, en bona mesura, per no unificar les condicions laborals. Les pitjors condicions laborals en els centres concertats han estat conseqüència de la no-integració, el preu que han pagat els centres sanitaris per mantenir la seva independència, el peatge que han pagat els poders locals per disposar a prop d’hospitals.

La conveniència de clarificar papers i responsabilitats s’ha dut a terme amb un llenguatge administrador i de mercadeig que, en la pràctica, converteix al Servei Català de la Salut, en que en lloc de ser el responsable de donar resposta als problemes de salut de tota la població, sigui un mer administrador del pressupost que li assigna el Departament d’Economia i Finances i que administra com si fos una companyia d’assegurances, la més gran, però una més, que va contractant un seguit de serveis diversos i dispersos. De fet el Servei Català de la Salut s’ha passat a anomenar-se Cat Salut. Des de fa anys s'ha abandonat la planificació sanitària, a favor merament de la gestió conjuntural. No hi ha, de fet, autoritat sanitària i és el SCS qui juga el màxim paper. Dit d'una altra forma, el Departament de Sanitat i Seguretat Social no juga cap paper rellevant. La iniciativa es deixa al SCS, que actua en funció de les disponibilitats pressupostàries.

La integració que la LOSC preveia entre SCS, ICS i centres públics concertats no s’ha aconseguit i s’ha substituït per una dinàmica, no prevista per la Llei aprovada pel Parlament, de compra-venda d’activitats sanitàries, amb un conjunt de polítics i “poders fàctics” discutint, a l’empar de l'obscurantisme dominant, com es reparteixen quotes econòmiques i de poder i com es passen els uns als altres la responsabilitat d’afrontar amb eficiència i equitat els problemes i aspiracions de salut de les ciutadanes i ciutadans, mentre preserven els seus interessos. El model de compra-venda de productes i serveis sanitaris està fragmentant l’atenció sanitària, mantenint manques d’equitat i representant una gran comèdia: manté costos i tarifes molt diferents per realitzar els mateixos serveis; parla de “comprar” quan la realitat és que els contractes es signen després de realitzar l’activitat. La protecció dels interessos corporatius i industrials (electromedicina i farmàcia) ha provocat el manteniment dels dos grans defectes del sistema sanitari català: la feblesa de l’atenció primària i la desproporcionada despesa farmacèutica, alhora que debilita el sector públic.

L’articulació de l’exercici de les responsabilitats de protecció, promoció i reparació de la salut que doni compliment a les aspiracions ciutadanes de vida saludable en equitat pot dur-se a terme mitjançant diversos organismes i entitats, però no defugint, com ara fa el SCS, la seva responsabilitat de donar resposta, no sols a un pressupost, sinó també i sobretot, a un model de salut integrat pel conjunt de la població i per tots i totes i cada un dels seus ciutadans i les seves ciutadanes. La responsabilitat de la Generalitat no és que es facin activitats en el sector sanitari, la responsabilitat és que s’abordin les necessitats i aspiracions en salut de persones que viuen col·lectivament i solidàriament. La col·lectivitat s’ha de contemplar com un conjunt i les persones tractades com una unitat. La persona malalta és una persona única i indivisible en trossos que es puguin repartir entre els diversos nivells assistencials i les diverses funcions del sistema.

El setembre del 1995 es va modificar parcialment la LOSC, aquesta modificació significava la possibilitat de gestionar privadament la sanitat pública i que es possibilités la creació de societats per a poder-ho fer, incloses les amb afany de lucre. L’article 7è que era el que obria aquesta porta va ser aprovat amb els vots favorables de CiU i PP, l’abstenció del PSC i ERC, i el vot contrari d’ICV. Les disposicions posteriors van preveure que l’ICS no podés optar als concursos per la provisió de serveis en atenció primària.

En el moment actual ens trobem amb una atenció primària acabant-se de completar. A la resta de l’Estat ja fa gairebé 10 anys que està acabada. A Catalunya, a més a més, es va donar la possibilitat al col·lectiu del personal facultatiu que pogués triar acollir-se al model reformat o seguir amb l’atenció primària tradicional. La qual cosa fa que existeixin diferències en les persones ateses. Actualment un 25% de les Àrees Bàsiques de Salut són de gestió privada duta a terme per empreses privades o institucions jurídicament públiques però sense responsabilitat ni control democràtic. Un recent estudi, encarregat pel Cat Salut, demostra que no hi han diferències significatives entre la gestió d’ICS i la resta.

En el camp de la Salut Mental, ens trobem que no està integrada a la xarxa sanitària general, que els recursos no han crescut al mateix nivell que la demanda i pateix un endarreriment històric respecte a d’altres comunitats autònomes de l’estat i altres països de la Unió Europea. La presió assistencial va en detriment del temps d’atenció i la disponibilitat dels professionals en les segones visites i porta a la excessiva medicalització. L’ existència de dues o tres xarxes ( adults, infantil, juvenil i drogodependencies), dificulta una atenció integral i globalitzadora de l’ usuari i la seva familia. En l’actualitat hi ha una falta de recursos per el tractament de transtorns de l’alimentació i ludopaties. La planificació en Salut Mental s’ha fet en funció de la reconversió de les grans empreses (els hospitals monogràfics) i no de les necessitats de la població.

La manca de planificació estratègica, la pèrdua de líderatge del SCS, la no integració dels hospitals en el SCS i el finançament d’aquests ha comportat que el sistema sanitari català, model que ha servit d’aparador i propaganda a CiU, hagi arribat a un punt mort, amb dèficits creixents assistèncials i econòmics i desmotivació dels professionals. La solució al mal finançament no passa per aixoplugar la mala gestió, consentida pel propi SCS, i per abocar diners públics a entitats privades (Hospital General de Catalunya, Aliança). La forma com es financia la activitat dels hospitals no és transparent. A la situació que ha arribat l’Hospital Clínic és una mostra més que el model de finançament dels hospitals concertats ha esta un fracàs, és la punta de l’iceberg de la situació.

El Model d’ICV-EA

1. Model de salut i assistencial

El dret a la protecció de la salut per a tots els ciutadans és un dels drets fonamentals d'un Estat democràtic. Aquest dret a la salut l'entenem en un sentit propi i positiu, i no el definim en contraposició al concepte de "malaltia". Interpretem la salut com una eina per a la promoció de l'individu en el pla personal i social i, en aquest sentit, com un instrument en el diàleg persona-natura i, per tant, en la transformació progressiva de la societat. Interpretem la carència de salut, en conseqüència, com una limitació en aquest diàleg potenciador per a la persona, entesa com un ens individual i col·lectiu. Afirmem d'interpretacions biologistes, que està clarament relacionada amb fenòmens socials com la divisió de classes, l'atur o la cultura.

Les propostes d’ICV-EA van encaminades a fer que els serveis de salut, perquè efectivament es centrin en els ciutadans i ciutadanes, es regeixin per un principis d’equitat, cerca eficient de la salut de la col·lectivitat i atenció holística de la persona, amb decidit rebuig dels interessos particulars o corporatius que debilitin aquests principis. Des del punt de vista assistencial el criteri central per l’aplicació d’aquests principis és el de la integració assistencial. Des del punt de vista d’organització i gestió és la substitució de l’actual XIPP (xarxa d’interessos particulars i privats) que està ofegant la denominada XUP (xarxa d’utilització pública), per un efectiu Servei Català de la Salut responsable únic, però ben descentralitzat, de la sanitat pública i universal.

 

2. Model basat en un nou pacte polític i social

Les necessitats assistencials han variat molt com a conseqüència dels canvis demogràfics, socials i tecnològics; aquest fet, unit al creixement anàrquic del sistema i a la manca de prioritats per part del Departament de Sanitat, sempre a remolc d’interessos privats, caciquistes o corporatius, fa que es requereixi una reordenació del sistema sanitari.

És necessari un nou pacte polític i social sobre el sistema sanitari. Un nou pacte social que definim com el “Pacte pel coneixement i l’atenció a la salut personalitzada”. Un pacte per un sistema sanitari basat en el coneixement àgil i rigorós de la salut de les persones, de la societat i de les possibilitats actuals i concretes de millorar-la, mitjançant una atenció que emprant els mitjans tecnològics avançats sigui, sobretot, personalitzada, gens distant ni burocràtica. La materialització d’aquest pacte comporta:

  • La revisió del mapa sanitari de Catalunya per adequar-lo a les necessitats actuals, valorant la resolució del sistema, establint objectius i prioritats en la seva execució i preveient-ne el finançament. Un mapa sanitari no sols d’edificis i serveis, sinó també de recursos humans. Cal planificar les professions i especialitats que precisa, ara i en el futur, la salut dels catalans i de les catalanes i la seva distribució en el territori. Cal planificar i actualitzar les previsions de les persones que treballen en el sector sanitari per una bona adaptació a les necessitats canviants i les preferències de la població
  • Creació d’una Mesa de Reordenació del Sistema Sanitari, amb la participació del Departament de Sanitat, els Ajuntaments, la patronal, els sindicats més representatius i associacions i entitats representatives dels usuaris i usuàries i dels veïns i veïnes.
  • Constitució de Consells Participatius de Salut en les Regions i Sectors sanitaris en els que els ciutadans i els seus representants valorin, amb col·laboració dels professionals assistencials, els problemes de salut, l’adequació entre els serveis de que disposen i els problemes de salut i es pronunciïn sobre les preferències dels ciutadans en les alternatives de millora.

 

3.Salut Pública

La salut pública contempla dos eixos bàsics, la protecció de la salut adreçada a la prevenció dels efectes negatius que, diversos elements del medi poden tenir sobre les persones, i la promoció de la salut, fomentant en les persones estils de vida saludables.

  • Integració real del subsistema de salut pública en el conjunt del sistema sanitari global català.
  • Potenciació de polítiques de salut, multidisciplinars propiciant que les opcions més favorables en quant a estil de vida i hàbits, siguin també les mes fàcils d'assolir per a la ciutadania, creant entorns favorables, basats en la preservació del medi ambient i dels recursos naturals, possibilitant el desenvolupament d’hàbits individuals saludables, mitjançant l'informació i l'educació sanitàries.
  • Potenciació de polítiques integrals de lluita contra les desigualtats, la marginació i els factors que l'afavoreixin, especialment en relació amb les problemàtiques derivades de diferències socioeconòmiques, de gènere, orientació sexual, immigració, drogodependències i SIDA.
  • Propugnem la creació d’una Agència de Salut Pública depenent del Departament de Sanitat, per ordenar i coordinar tots els i les professionals de les diferents administracions i establir criteris d’actuació, tot respectant l’autonomia de les administracions locals amb representació en els seus òrgans de govern. Creiem que si bé l’aprovació de la Llei de Protecció de la Salut i la proposta de creació de l’Agència de Protecció de la Salut aporten nous elements positius, no constitueix més que un abordatge parcial al problema essencial de la organització de la salut pública a Catalunya.
  • Potenciació, en una xarxa única, vinculada al SCS, de les activitats d'informació sanitària, vigilància epidemiològica, promoció i protecció de la salut, aplegant les aportacions institucionals presents a cada territori, tenint present, sobretot, els indicadors de desigualtats en salut que afecten els col·lectius de persones en situació de pobresa, persones immigrades, gent gran i, molt especialment i en el seu conjunt, les dones.
  • En seguretat alimentària s’ha de fomentar l’autocontrol de tot el sector agroalimentari, però és evident que els poders públics no han de defugir de la seva responsabilitat que és la de garantir que tots els aliments siguin aptes per al consum, incrementant els controls sistemàtics a tots els nivells.
  • Cal dirigir i potenciar els esforços del subsistema de salut pública a la identificació i prevenció dels riscos derivats del medi ambient i la seva contaminació i de la seguretat dels aliments i aigües de consum.
  • Increment del control sistemàtic de la qualitat ambiental, especialment en els terrenys de la legionel-losi, contaminació ambiental, i qualitat de les aigües de consum. Establiment de polítiques municipals integrals dirigides a la millora de la qualitat ambiental, incentivant les polítiques d’autocontrol, i també incrementant els controls sistemàtics per part de l’autoritat sanitària.
  • En promoció de la salut: fomentar estils de vida saludables, tant de manera individual com col·lectiva, donant informació i educant i també; fent prevenció comunitària mitjançant campanyes de vacunació, mamografies, etc. En el camp de l’educació per a la salut és important tenir en compte altres professionals, com els i les ensenyants –s’hauria d’aconseguir que als centres escolars dins la programació contemplessin programes de prevenció de riscos en el camp de la salut sexual i reproductiva, les drogodependències i l’alimentació- i el paper essencial dels mitjans de comunicació com a creadors d’opinió.
  • Potenciació de polítiques integrals contra la violència infantil i domèstica a la comunitat.
  • Establiment de polítiques d’educació sexual molt especialment dirigides a la disminució de l’embaràs adolescent.
  • Potenciar les polítiques de formació per la prevenció d’accidents i malalties laborals, i incrementar-ne el control per part de l’Administració.
  • Establir polítiques de precaució, minimització de riscos potencials, i anàlisi epidemiològica en front de situacions de les quals la capacitat d’afectació de la salut de la població es desconeixen actualment (radiacions electromagnètiques, etc.)
  • Garantia i potenciació de l’exercici del dret a la informació epidemiològica i de riscos per a la salut cap a la comunitat i des de les Administracions Públiques. Transparència en les actuacions de salut pública.

 

4. Model assistencial

Des d’ICV-EA treballem, treballarem i governarem per un sistema sanitari públic amb un model assistencial que es caracteritzi per:

-Tenir una magnitud humana, integrada, que proporcioni assistència i suport a la persona i a la seva família d’una forma continuada, sense interrupcions.

-Estar proper i ser fàcilment assequible als usuaris i les usuàries. Sempre àgil per donar resposta a les seves demandes i necessitats; sempre preocupat per donar una atenció satisfactòria.

-Potenciar les acreditades capacitats dels i de les professionals que hi treballen, facilitant-los els instruments tecnològics i organitzatius adequats i donant el suport i reconeixement que és mereixen.
Per disposar d’un sistema sanitari amb aquesta caracterització cal:

  • Potenciar el paper dels equips d’atenció primària, i en particular el pes de la medicina de família i la pediatria d’atenció primària, en el sistema assistencial. Millorar la personalització en la relació metge/essa-ciutadà/na i infermer/a-ciutadà/na mitjançant: l’ampliació del temps de dedicació dels metges i metgesses de primària a les visites i consultes telefòniques i l’ampliació de les dotacions d’infermeria per a l’atenció domiciliària i a la malaltia crònica. Ús en els consultoris d’historials informatitzats; accés per telecomunicació segura al resum i dades de les històries clíniques dels malalts i de les malaltes generades en d’altres centres.
  • Incorporació de les funcions de treball social, rehabilitació, fisioteràpia, psicologia, d’atenció a la dona i de salut mental, en l'atenció primària, de base local, constituint xarxes integrades amb la resta de serveis d'atenció personal, de caràcter públic, a escala local i comarcal. Establir i potenciar en cada una d’aquestes xarxes un Programa d’Atenció Domiciliària. Especial atenció als problemes de la infantesa i l’adolescència, a les patologies cròniques i a les patologies mentals menors. Vetllar per la detecció de maltractaments i la violència domèstica. Atenció a les noves malalties.
  • Incorporació en la formació reglada del personal sanitari la detecció de violència doméstica i atenció eficient a les victimes.
  • Realitzar el Pla Estratègic del sector. “La salut mental al 2010”, a partir de la realitat i la planificació existent, amb la participació de professionals, patronals, associacions, i la participació interdepartamental de diferents conselleries, Benestar, Justícia, Treball i Ensenyament, sota el criteri de l’equitat en el repartiment dels serveis en el territori i amb un major paper de la Conselleria de Sanitat en la planificació, ordenació i el control dels serveis.
  • Integració de la xarxa de Salut Mental a la xarxa sanitària. Coordinació dels centres de salut mental amb els centres de primària. Integració de la xarxa de drogodependèncias i coordinació amb la xarxa sociosanitària per l’ atenció als problemes de salut mental de la gent gran.
  • Creació de nous recursos assistencials per problemes emergents, (patologies duals, atenció a immigració, trastorns de l’alimentació, ludopaties).
  • Incloure la planificació familiar en la xarxa pública
  • Incorporacció de l’operació de restitució de la mama que ha estat operada per càncer, en la xarxa pública
  • Potenciar la xarxa infant-juvenil, i especialment les articulacions amb el sistema escolar, justícia juvenil i recursos socials. Impulsar programes d’ atenció precoç i prevenció.
  • Finalitzar el procés de reconversió dels hospitals monogràfics. Articulació interdepartamental entre Departaments de l’administració autonòmica i l’administració local per l’òptima gestió dels recursos socials i comunitaris.
  • Establir les mesures necessàries per tal d’evitar duplicitats de serveis assistencials, completant la integració de les especialitats ambulatories i hospitalàries, incrementant l'efectivitat i l'eficiència en la prestació de serveis.
  • El temps d’atenció mèdica en l’assistència primària no superarà les 24 hores. Els temps d’espera per primeres visites d’especialista, procediments quirúrgics, rehabilitació i exploracions tindran uns màxims. Estarà garantida la prestació del servei en qualsevol centre –amb inclusió dels privats-, si es superés aquest màxim.
  • Creació d'una xarxa soci-sanitària pública, en règim ambulatori, domiciliari i en règim d’ingrés, que doni resposta als problemes de les persones dependents i ofereixi el suport necessari a les persones que es responsabilitzin de la seva cura que, generalment, són dones.
  • Programa a tres anys, per universalitzar la teleassistència a tots els majors de 85 anys i per a totes les persones que ho precisin pel seu grau de dependència o soledat, segons un protocol definit. El programa comprendrà el ventall que va des del botó d’alarma fins als sensors biomètrics per activar els serveis assistèncials corresponents.
  • El Consells Participatius de Salut coneixeran regularment l’estat de les llistes d‘espera i temps de demora en els diferents serveis de l’atenció primària, especialitzada, urgent, hospitalària, sociosanitària, domiciliària i de teleassistència per poder-se pronunciar sobre les prioritats de millora.
  • Potenciació de la figura del farmacèutic i farmaceutica com a agent sanitari. Integració del farmacòleg/a a l’equip d’atenció primària, diferenciant-lo de la figura del farmacèutic/a no integrat en el sistema. Nova legislació sobre la distribució dels medicaments que permeti reduir costos en aquest àmbit i possibiliti la participació del sector públic.
  • Potenciació de la prescripció farmacèutica per denominacions genèriques en lloc de per denominacions comercials. Establiment de llistes positives de fàrmacs per prescriure pel sistema sanitari públic, amb criteris de qualitat, eficiència i cost-efectivitat, i de preus de referència. Potenciar la prevenció per evitar la automedicació i les malalties que moltes vegades creen resistències medicamentoses.
  • Integració i descentralització dels serveis d’accés urgent i transport sanitari (telèfon-061, ambulàncies) amb informació municipal dels temps reals d’accessos i trasllats i dels tipus d’atenció prestada. Ampliació del model d’atenció domiciliària urgent
  • Possibilitar la integració de les medicines alternatives i complementàries, oficialment regulades, com una opció terapèutica més que cal considerar en els serveis assistencials de finançament públic.
  • Progressiva ampliació de les prestacions de salut bucal, especialment les de caire preventiu.
  • Garantir l’atenció integral a la salut sexual i reproductiva, des de la vessant educativa i preventiva a l’atenció directa (facilitant tots els mètodes de control i prevenció dels embarassos no desitjats, incloent la interrupció voluntària de l’embaràs prestada des de centres públics).
  • Integració de l’atenció a les persones amb addicció dins el sistema sanitari.

 

5. Model d’organització i gestió

El criteri central del nostre model és el que ja preveia la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC): la integració en el Servei Català de la Salut (SCS) de totes les activitats i del personal dels centres que, amb finançament públic, presten assistència primària, hospitalària o especialitzada i els centres o serveis de salut pública. Aquesta integració es realitzaria mitjançant diverses mesures:

  • Increment del nombre de Regions Sanitàries del SCS perquè totes disposin d’entre 200.000 i 500.000 habitants.
  • Creació d’un únic òrgan de gestió en cada Regió Sanitària, amb capacitat jurídica i econòmica pròpia, tot i ser un ens del SCS, del qui dependran totes les activitats i persones que treballen en la sanitat finançada públicament, sigui personal funcionari, estatutari o regit per l’Estatut dels treballadors (tenim prou experiències a Catalunya, de treball en una mateixa institució de personal de diversos règims jurídics). Per Barcelona ciutat, un òrgan de cooperació estaria per damunt dels 4 òrgans de gestió de les 4 regions en què estarà dividida la ciutat.
  • Dependència respecte a l’òrgan de gestió de la Regió Sanitària corresponent de totes les activitats i persones de l’ICS i de les institucions dependents de la Generalitat (Consorcis i empreses públiques) i oferta d’integració als altres centres concertats de l’actual Xarxa d’Utilització Pública (XUP).
  • Cada regió s’organitzarà en diversos sectors de salut i es dotarà de les Unitats Productives que, amb criteris d’integració assistencial, descentralització i obtenció de sinèrgies, s’estimin convenients. Aquestes Unitats Productives prestadores de serveis tindran capacitat de contractació pròpia. Algunes d’aquestes unitats seran, com ara, centres o conjunts de centres només d’atenció hospitalària o primària i d’altres prestaran conjuntament atenció hospitalària, socisanitària i primària, però totes les unitats aplicaran el criteri d’integració assistencial. En els òrgans rectors de les regions, dels sectors i dels centres sanitaris del SCS hi participaran els Ajuntaments; participació que en el cas de centres que, simultàniament, prestin serveis de salut pública i d’atenció primària, serà majoritària.
  • El SCS disposarà, a més, d’uns serveis centrals que tindran funcions de planificació, assignació pressupostària, promoció de protocols d’activitat i establiment de pautes d’incentivació i promoció econòmica, professional i social entre el personal que treballi en el SCS. Funcions i pautes encaminades a la millora de la qualitat, de l’eficiència i de l’equitat i de la satisfacció d’usuaris i professionals.
  • El SCS establirà un programa a 5 anys perquè la despesa sanitària finançada públicament sigui, per càpita, en grups diferenciats per edat i sexe, igual en totes les regions sanitàries; si bé s’aplicarà un corrector per índex de renda per compensar la relació entre menys renda i més problemes de salut. La retribució horària fixa per categoria i torn horari serà equivalent per a tot el personal del SCS. Les regions tindran autonomia per a la distribució i gestió del seu pressupost entre els diversos capítols pressupostaris així com entre despesa en atenció hospitalària, primària, domiciliaria, teleassistència, prestació farmacèutica, etc. Els Consells Participatius de Salut es pronunciaran sobre les prioritats pressupostàries
  • L’actual ICS passarà a ser una institució garant dels drets del personal estatutari. Es constituirà un òrgan patrimonial en què hi participaran l’ICS i els propietaris dels edificis dels centres sanitaris que s’hauran incorporat del SCS. Aquest òrgan controlarà que la dotació pressupostària per inversions dels centres del SCS sigui conjuntament en cada regió, com a mínim, del 10 % del valor del immobilitzat en el moment en què les activitats passin a integrar-se en el SCS.
  • El model de gestió de les regions, sectors i centres del SCS es basarà en els criteris de: plena transparència informativa, ús intensiu i coordinat de les noves tecnologies mèdiques i de la informació i fiscalització de l’aplicació de la despesa on line, aplicació de les metodologies de la medicina basada en l’evidència i la comparació per cerca d’òptims de procediments i organització (benchmarking). Les pautes d’integració assistèncial i transparència informativa seran condició sine qua non pels centres concertats.
  • Les regions, sectors i centres assistencials coneixeran el seu pressupost als 15 dies de ser aprovats pel Parlament els pressupostos de la Generalitat. La disposició del pressupost no serà fixa sinó subjecta al compliment d’objectius d’activitat, qualitat i plans de salut mitjançant fórmules relativament similars a les aplicades actualment per als concerts. Aquests pressupostos seran la materialització de les pautes del mapa sanitari segons la planificació del Departament de Sanitat.

Amb l’objectiu d’una efectiva integració assistencial, les regions i sectors del SCS seran els responsables únics de tota la sanitat pública i l’assegurament obligatori de malaltia, abandonant el trencament que ara en suposa la gestió per les mútues de la Incapacitat Temporal (IT) per contingències comunes (malaltia no laboral) dels treballadors i treballadores en actiu. El paradigma de l'equitat en el nostre sistema és, precisament, la neutralitat dels agents gestors dels serveis de salut, que, tant orgànicament com funcionalment, depenen d'ens públics. El seu sou no depèn directament ni dels empresaris ni dels treballadors. Per contra, les mútues d'accidents de treball són entitats constituïdes per associacions d'empresaris privats i els metges i metgesses de les mútues estan a sou d'aquests empresaris, que, evidentment, són part implicada en la situació d'alta o baixa laboral dels "seus" treballadors. Cal retrocedir en els passos ja donats cap a la dualitat del Sistema Nacional de Salut: els metges i metgesses de capçalera de l'atenció primària per als ciutadans i ciutadanes "no actius" (aturats i aturades, jubilats i jubilades , menors d'edat, etc.) i els i les professionals de les mútues per als "actius".

 

LA UNIVERSALITZACIÓ DELS SERVEIS SOCIALS. UNA CATALUNYA SENSE POBRESA I AMB QUALITAT DE VIDA PER LES PERSONES.

El sistema de serveis socials a Catalunya: un model insuficient.

Les situacions de necessitat, que són situacions de risc d’exclusió per als col·lectius més vulnerables, continuen existint i encara podríem dir que s’han agreujat en els darrers anys, a Catalunya on, com a la resta de l’Estat espanyol, s'han generat dinàmiques d'exclusió que la gestió que s’ha fet de l'estat del benestar, no ha sabut frenar.

A Catalunya avui el 10% de la població més rica disposa del 26% de la riquesa; el 10% de la població més pobre disposa del 2,4% de la riquesa. És a dir, els més rics tenen deu vegades més que els més pobres. Dit d’altra manera, el 10% de la població més rica disposa de la mateixa renda que el 50% de la població. O sigui, sis-centes mil persones tenen el mateix que tres milions de persones.

A més, hi ha en termes de mesura europeus, al voltant d’un 14 % de les llars o famílies pobres, en els que viuen més de 900.000 persones (el 16 % de la població) i no arriben al 50 % de la renda per càpita neta mitjana. A Barcelona s'hi concentren el 25 % dels pobres de Catalunya. I d'aquests, quatre de cada deu són joves de menys de vint-i-cinc anys.

I a tall d’exemple de com això afecta a la vida de les persones, recordarem que l'esperança de vida al barri de Pedralbes és deu anys superior a la dels habitants del Raval.

En altre ordre de coses, a Catalunya en aquest començament de segle, encara no saben ni llegir ni escriure 124.000 persones, el 2,3 % de la població, i estan sota la categoria “sense estudis” (tan sols amb escolaritat mínima), 916.000 persones. El que en conjunt representa el 16 % de la població.

I tot això, a més, inscrit en un moment de crisi del model de família tradicional. És a dir, la pèrdua de pes relatiu del model patriarcal clàssic, on la llar bigeneracional, de parella formalitzada heterosexual, on el treball remunerat correspon a l’home i les tasques domèstiques i de cura a la dona, perd bona part de la seva anterior centralitat social. I des de la diversificació de les formes de convivència familiar, ja que la realitat estandarditzada del model tradicional va donant lloc, de forma progressiva, a un escenari molt més heterogeni. Avui a Catalunya, la suma de llars unipersonals, unigeneracionals i monoparentals, de parelles de fet i parelles d’un mateix sexe és ja una complexa realitat social majoritària. I, on , d’altra banda, la inserció de les dones en l’espai dels treballs remunerats ha obert noves pautes de desigualtat, l’avenç cap a la paritat en l’espai domèstic ha estat molt petit.

I amb una situació on s’està donant un augment significatiu de l’esperança de vida i dels casos de disminució, l’esperança de vida és del 76 anys pels homes i pels 82,6 anys per les dones. Els majors de 60 anys representen el 22,5% de la població de Catalunya.

I les projeccions demogràfiques no són pas alentadores: la societat espanyola i la catalana tenen nivells d’envelliment molt elevats. Es calcula que l’any 2005 hi haurà a Catalunya 1.155.000 persones majors de 65 anys (18,3% de la població); l’any 2010 seran de 1.224.000 (18,96%) i l’any 2020, 1.396.000 (21,10%). I a més s’està produint un envelliment de l’envelliment, és a dir un augment del nombre de persones majors de 80 anys, amb un ritme de creixement superior a la població de 65 anys.

I per acabar la fotografia de la realitat, trobem que a Catalunya hi ha 252.000 persones en situació de dependència, el 4,2% de la població catalana, 150.000 dels quals ho són amb disminució total o severa

A la vista d’aquestes dades ningú no pot dubtar de l’existència de situacions on cal intervenir.

 

Què s’ha fet per a pal·liar això fins ara?

Ell nostre país, en aquest procés de construcció de nous sistemes de protecció social, pateix d’un endarreriment crònic. El nostre sistema de benestar social és més imperfecte que el de la resta de països de l’entorn. És més, al nostre país els serveis socials han esdevingut en espai d’electoralisme i de clientelisme.

Primer, perquè a Catalunya es fa menys esforç pressupostari dedicat a les polítiques de protecció social i serveis socials que a la resta de l’estat espanyol i estem molt lluny de la mitjana de despesa europea en aquest apartat.

- Som 2 punts percentuals del PIB, i cada “punt percentual del PIB” significa a Catalunya, al voltant del 1250 milions d’euros anyals, per sota de la mitjana espanyola de despesa en protecció social. I som prop de 10 punts percentuals del PIB per sota de la mitjana europea de despesa en protecció social

- La despesa en protecció social a Catalunya no para de disminuir en els darrers anys, tan en termes relatius al pes d’aquestes polítiques dins de l’actuació política de la Generalitat, com en relació al PIB.

I si baixem al nivell del que es fa en polítiques per a les famílies i els serveis de proximitat veurem com les prestacions directes a les famílies a Catalunya se situen en una cinquena part de la mitjana europea, i com la cobertura del 0-3 se situa 30 punts per sota dels països nòrdics. O que tans sols es dediquen 1.852.233 hores actuals dels serveis d’atenció domiciliària, el que significa, per exemple, un percentatge de cobertura 5 vegades menys que el es dona de mitjna en les països nòrdics (el 3,8% a Catalunya en front del 18 % als països nòrdics)

I segon, perquè no estan delimitats quins drets són exigibles. En la pràctica, els serveis que rebem estan en relació amb el nostre lloc de residència, i dependran molt d’on estem empadronats. Així, afirmem que aquest sistema no assegura la igualtat dels ciutadans davant la llei. Malgrat el fet de tenir una llei de “descentralització” dels serveis socials (la llei 4/94), aquesta no ha donat, però, cap fruit atesa la manca d’una predisposició política per part de la Generalitat a la col·laboració i a la delimitació d’un sistema estable de finançament.

 

Per a què ha servit un departament de benestar social?

Sota el nom de “benestar social”, el govern de CiU ha professionalitzat la caritat i ha desenvolupat noves i subtils maneres de clientelisme ideològic, que de ben segur seran recordades durant molt temps. Veiem alguns exemples significatius:

- El Govern de CiU, en comptes d’impulsar una política de transparència i de concerts —delimitant els costos i les fonts de finançament— ha optat per una política de “convenis” o per la descapitalització dels serveis transferits, com és el cas de l’atenció domiciliària.

- El govern Pujol i CiU s'han omplert la boca parlant de societat civil, però el que ha fet a la pràctica és una delegació i una desresponsabilització de les seves funcions, traspassant a les entitats privades el que eren les seves obligacions. CiU ha traspassat en quinze anys gairebé 1200 milions d’euros (és a dir, 200.000 milions de les velles pessetes) a la iniciativa privada, mentre que als ajuntaments, els ha transferit tan sols 250 milions d’euros (40.000 milions de pessetes). És a dir una quantitat cinc vegades menor.

- I mentre a Catalunya no tenim cobertes les necessitats bàsiques, no és ètic que el govern gasti 90 milions d’euros (15.000 milions de pessetes) en quinze anys en Campanyes d’Acció Cívica. És a dir, en poc més que en festes i xerinola amb un component d'adoctrinament ideològic.

- A més, això es produeix en una situació de “deslleialtat” en les relacions amb els ens locals, els quals, segons les lleis, tenen competències i obligacions en serveis socials, però, a les mateixes lleis, no s’estableix d’on vindrà el finançament per acomplir-les.

Davant això, des d’ICV-EA afirmem que:

- CiU, com ho demostra la seva pràctica en els Governs Pujol, no comparteix els valors, d’equitat, de solidaritat, de cohesió, de cooperació, perquè la seva pràctica no els ha consolidat. Ans al contrari, no ha sabut ni volgut garantir els drets dels ciutadans i ciutadanes als serveis socials.

- Ens trobem amb una situació d’urgència social. Cal intervenir per tal de delimitar el camp d’actuació del serveis socials i redefinir, amb consens amb la societat, quin és el sistema català de serveis socials que el país necessita.

 

El Model d’ ICV-EA

El nostre model parteix d’un objectiu estratègic central:

Fer de Catalunya una societat plenament inclusiva, on les persones –totes elles ciutadans i ciutadanes de ple dret- puguin accedir a tots els mecanismes de desenvolupament humà i d’inserció en xarxes socials que els hi permetin portar a terme els seus projectes vitals en condicions de màxima llibertat i igualtat, sense relacions de dominació i dependència, en un marc generador d’autonomia i de reconeixement i valorització de totes les diferències.
Per a aconseguir-lo, utilitzarem un instrument global:

El Compromís Ciutadà per la Inclusió Social elaborat de forma participativa, d’abast nacional, i d’aglutinació en una xarxa de polítiques i accions de lluita contra totes les dimensions i els factors generadors d’exclusió social a Catalunya.

Aquest Compromís Ciutadà per la Inclusió Social s’ha de desplegar, com a mínim, en el següent ventall d’àmbits: lluita contra la pobresa, lluita contra l’atur i per la qualitat de l’ocupació, educació pública i cohesió social, serveis socisanitaris, transferències socials directes, atenció de proximitat a les persones i les famílies, habitatges accessibles i barris dignes, canvi en les jerarquies dels temps, lluita per la igualtat i contra la violència de gènere i polítiques d’acollida i ciutadania multicultural.

Alhora, tots aquests àmbits d’acció han d’estar vertebrats per processos participatius i un compromís per la radicalitat democràtica en les polítiques socials, com a alternativa ciutadana a la tecnocràcia i el paternalisme. ICV-EA es compromet a traslladar els valors de la democràcia participativa, de la proximitat, i de l’enfortiment de les organitzacions i els moviments socials a totes les dimensions de l’estat de benestar.

El model que des d’ICV-EA defensem, es defineix a partir dels criteris de la universalització i la equitat territorial; la garantia de l’autonomia personal, entesa com el dret a viure i a rebre la resposta, prioritariament, en l’espai on viu la persona, contemplant les repostes insitucionals com a última possibilitat; participació de les persones implicades i de les seves organitzacions; diversificació i flexibilitat de l’oferta amb la xarxa pública (autonòmica i local) com a eix vertebrador i amb un caràcter fonamentalment gratuït, excepte en els casos de substitució de la llar que hi hauran aportacions individuals; global, mirant de manera integral les situacions i problemàtiques dels individus, famílies i grups objectes d’intervenció amb la disposició d’una anàlisi integral del territori, dels seus actors i de la seva inserció en el terrritori; Fomentant la resolució comunitària de les necessitats i problemes, especialment, a partir de la implantació d’estratègies de mediació; integrador de la diferència; i educador en el conjunt de mesures, serveis, programes i equipaments, tractant de estimular processos d’adquisió de recursos individuals, grupals i socials.

Per a ICV-EA, l’estat de benestar, des del sistema de serveis socials, ha de construir tota una bastida de mesures, basades en amb quatre principis bàsics

- “l’establiment d’actuacions de caràcter preventiu”, en les que s’actuï sobre les causes que produeixen l’exclusió social des del binomi “detecció de necessitats-coordinació de sistemes”, que eviti la caiguda en circuits de precarietat als col·lectius més vulnerables socialment.

- “la intervenció en situacions de necessitat”, que poden afectar a qualsevol persona al llarg de la seva vida, en les que caldrà un ajut. Per assegurar això s’han de delimitar els drets exigibles individualment i col·lectivament i en que situacions es poden reclamar.

- assegurant la “universalitat de l’accés a les prestacions” i donant resposta a l’expectativa de poder rebre les prestacions quan es necessiti s’han d’establir els mecanismes que ho assegurin.

- I amb la implementació d’accions per a la millora de la vida quotidiana de les persones, amb unes veritables “polítiques de suport a les famílies i de amortització dels temps”

 

Les nostres propostes en serveis socials:

Cal transitar de la concepció selectiva, reactiva i assistèncial dels serveis socials cap a un nou model: amb uns serveis personals i familiars de proximitat, universals, de qualitat, sensibles a la diversitat i oberts a la participació i que milloren la vida quotidiana de les persones.

 

1. Un augment de la despesa de protecció social

Ens comprometem a augmentar la despesa de la protecció social a Catalunya, en proporció al PIB de Catalunya, per tal d’arribar a la mitjana europea (actualment més de 9 punts superiors), a un ritme de creixement equivalent a 2 punts del PIB anyal.

 

2. Un nou pacte social i polític per fixar els drets garantits en Serveis Socials

Preconitzem un nou pacte social i polític que sigui fruit d’un debat social ample i participatiu i que fixi quins són els drets garantits en matèria de Serveis Socials, per a quina població, en quines condicions, amb quin finançament i des de quina distribució competencial.

En funció del pacte que sortís d’aquest Debat s’haurà de procedir :

  • A la modificació legislativa per adequar la reglamentació actual als continguts del Pacte.
  • A l’actualització del Mapa de Serveis Socials, seguint els criteris acordats en el Pacte, i a l’adequació corresponent del PAS.
  • A la planificació de les actuacions i dels recursos necessaris ( Pla d’Inversions, d’equipaments…), per tal de donar satisfacció i assegurar la percepció dels drets garantits.
  • A derogar el Decret 394/1996, de 12 de desembre, pel qual s’estableix el règim de contraprestacions dels usuaris en la prestació de serveis socials i s’aproven els preus públics per a determinats serveis socials prestats per la Generalitat de Catalunya.

 

3. El compromís d’acció en front a les situacions de necessitat que generen exclusió social: lluita contra la pobresa.

 

3.1. Lluita contra la pobresa i política de garantia de rendes.

Refresquem algunes dades: actualment a Catalunya, hi ha en termes de mesura europeus, al voltant d’un 14 % dels llars o famílies pobres, en els que viuen més de 900.000 persones (el 16 % de la població), que no arriben al 50 % de la renda per càpita neta mitjana. D’elles, al voltant de 668.000 persones, un 11% de la població, viu en situació de pobresa relativa (per sota del 25% de la renda mitjana equivalent). Un 4% de la població, 250.000 persones, viuen en condicions de pobresa severa, és a dir, amb menys d’un 15% de la renda per càpita mitjana del país. Del conjunt de les persones pobres, 105.000 són infants, 230.000 persones en edat laboral i 343.000 població jubilada. Del conjunt dels adults en situació de pobresa, un 73% són persones inactives, un 24,5% aturades i un 2,5% ocupades. La pobresa a Catalunya afecta 301.000 llars; en 61.000 d’aquestes llars hi viuen infants; i 202.000 estan encapçales per persones jubilades. Si considerem la variable sexe, veiem com la pobresa afecta 172.000 llars encapçalades per dones i 129.000 per homes. En el 39% de les llars pobres els adults no tenen cap tipus d’estudis; i en el 49% només estudis primaris. La pobresa severa afecta 97.000 llars; en 30.000 d’aquestes hi viuen infants; 25.000 són llars de mare sola i 55.000 són llars de persones jubilades. La pobresa severa afecta 53.000 llars amb adults sense estudis.

Aquesta situació és en bona part fruit de la manca de voluntat política del Govern de la Generalitat. CiU ha estat incapaç d’abordar el problema de la pobresa a Catalunya: les polítiques educatives i de sanitat han estat poc inclusives; la xarxa de serveis socials i de proximitat ha tingut un desplegament del tot insuficient; i les Rendes Mínimes d’Inserció mostren taxes de cobertura ínfimes i quantitats molt baixes; a banda d’un elevat grau de familiarisme conservador, condicionalitat i discrecionalitat en la seva assignació.

CiU ha mostrat insensibilitat cap a la pobresa i residualitat de les polítiques per fer-hi front. Ha optat per propines i almoines i no per l’expansió dels drets de ciutadania social.

Enfront a aquesta situació, ICV-EA pren el compromís moral i polític de prioritzar totes aquelles polítiques tendents a l’eradicació de la pobresa a Catalunya. No és cap utopia, per mitjà d’una millora radical del nostre sistema de protecció social, Catalunya ha d’esdevenir un país capdavanter, referent a Europa i al món, en termes de desenvolupament humà i lluita contra la pobresa.

ICV-EA planteja, com a objectiu estratègic de la lluita contra la pobresa a Catalunya, avançar en la perspectiva de la Renda Bàsica (RB). La RB és un pagament que els poders públics realitzen mensualment a cada ciutadà, ciutadana o persona resident en el seu territori, de forma individual, incondicional i amb total independència de qualsevol altre ingrés o font de renda que es pugui tenir. L’objectiu de la Renda Bàsica és avançar en la desmercantilització de les persones, que tothom pugui viure sense risc de pobresa, més enllà dels vincles amb el mercat de treball. La RB pot considerar-se com un nou dret social de ciutadania: el dret a l’existència per mitjà de la seguretat en l’ingrés.

Avui la Generalitat no disposa de les competències fiscals i socials que permetin plantejar la RB en el marc de la propera legislatura. La renda bàsica ha d’anar lligada, per tant, a la reivindicació de l’ampliació substancial de l’autogovern: més autogovern per aprofundir la seva dimensió social. Malgrat això, l’actual model de protecció social a Catalunya és susceptible d’ampliació i millora radical. Millora que pot plantejar-se ja en la perspectiva de la Renda Bàsica, és a dir, en l’assentament progressiu de les bases institucionals i culturals que facin possible la seva aplicació a mig termini.

En el marc de la propera legislatura, 2003-2007, el compromís concret que pren ICV-EA amb la societat és garantir a totes les llars de Catalunya un nivell d’ingressos per sobre de la línia de pobresa relativa. En aquesta perspectiva, caldrà actuar en diversos fronts: garantir legalment el caràcter universal de les prestacions, reduir dràsticament la fragmentació actual d’aquestes, incrementar-ne les quanties i estendre’n decididament les taxes de cobertura. De forma progressiva, s’haurà d’avançar en els principis d’incondicionalitat i individualització de totes les prestacions socials, superant tant els esquemes de vinculació a la inserció laboral, com les concepcions familiaristes que tendeixen a reproduir les desigualtats de gènere. Caldrà avançar també cap a: a) la integració de la protecció social amb el sistema fiscal, de forma que s’evitin les conseqüències regressives de la seva desconnexió actual; b) la vinculació de la protecció social amb la resta d’àmbits de l’estat de benestar, de forma que l’acció contra la pobresa sigui un element més de l’acció global contra l’exclusió.

Com a concreció de tot l’anterior, ICV-EA planteja instrumentar el compromís de lluita contra la pobresa, al llarg del període 2003-2007, per mitjà de dues propostes:

 

3.1.1. La Renda Mínima Garantida (RMG) per a les persones en edat laboral

El Parlament de Catalunya haurà d’establir per llei una Renda Mínima Garantida (RMG), per tal d’assegurar un nivell bàsic d’ingressos, de manera permanent i com a nou dret de ciutadania social, a totes les persones en edat laboral, entre 16 i 65 anys. La RMG, en aquesta legislatura, seria una prestació amb control d’ingressos concedida par unitat de convivència, és a dir, és concedida a totes les persones en edat laboral que acreditin uns ingressos por persona equivalent a la seva llar inferiors a la quantia de la RMG, i un període de residència a Catalunya similar al exigit por actual RMI (1 any). La RMG complementarà de forma diferencial qualsevol renda que percebi la llar fins al nivell establert. Per altra banda, el dret a percebre la RMG serà totalment independent de qualsevol tipus de contracte d’inserció i/o contraprestació de tipus formatiu o laboral.

La quantia bàsica individual de la RMG pren com a referència la pensió contributiva mínima per a menors de 65 anys (362,54 €/mes el 2003). Aquesta quantitat està per sobre tant de l’actual quantia bàsica del PIRMI (317,41 €/mes el 2003) i del subsidi d’atur (338,40 €/mes el 2003), com de la línia de pobresa relativa a Catalunya (al voltant d’uns 315 €/mes el 2002). Es tracta de garantir, per tant, que cap llar de Catalunya tingui un nivell de renda per persona equivalent inferior als 362,54 €/mes.

La RMG substituirà a l’actual Renda Mínima d’inserció i complementarà a I’alça els actuals subsidis d’atur o altres possibles prestacions similars (com la renda activa d’inserció) fins equiparar-les al nivell de la RMG, inclosos els complements per persona equivalent integrant de la llar que siguin necessaris. A més, l’acció dels serveis socials haurà d’estendre la cobertura de la RMG a totes aquelles persones i/o llars sense protecció social de cap tipus i amb rendes por persona equivalent per sota del nivell de la RMG.

Com a excepció provisional, es podrien acollir també a la RMG, durant la primera etapa d’implantaoió de la PBU, els ciutadans amb 65 anys o més en els casos en qué degut a les característiques de la seva llar satisfaguin els requisits por ser beneficiaris de la RMC, fins i tot si cobran la PBV en aquesta primera fase; quan, a la segona fase, la PBU s’hagi instaurat íntegrament, aquesta possibilitat despareixerá.

El cost net d’aquesta RMG, és a dir, el cost afegit a les actuals prestacions com la RMI, el subsidi d’atur o d’altres, i a les altres possibles rendes de les llars que siguin potencials beneficiàries s’haurà de finançar a càrrec dels pressupostos de la Generalitat. El seu cost total se situa al voltant d’un 1,6% dels pressupostos de la Generalitat. La seva introducció podria fer-se de forma progressiva al llarg dels anys 2004 i 2005.

De cara a evitar la “trampa de la pobresa”, és a dir, el possible desincentiu per acceptar determinades ofertes de feina per part dels beneficiaris de la RMG, s’establirien mecanismes de compatibilització del salari amb la RMG fins a un determinat nivell d’ingressos per sobre del SMI, de forma esglaonada. Això faria possible, en successives legislatures, plantejar com a objectiu desitjable l’augment de la quantia de la RMG fins l’actual SMI.

Val a dir, finalment, que entre les prestacions socials contra la pobresa, l’àmbit laboral i la fiscalitat es configura un triangle d’interdependències molt fortes. Caldrà, per tant, potenciar les polítiques actives d’ocupació (formació, orientació-inserció, nous filons...), però fer-ho de forma independent i desvinculada de la política de rendes mínimes garantides. I caldrà també avançar cap a una nova estructura fiscal -en l’àmbit de la capacitat normativa de que disposa la Generalitat- que contempli la supressió de desgravacions fiscals regressives, i introdueixi noves figures directes, progressives i ecològiques.

 

3.1.2. Prioritat per a la Gent Gran. La Pensió Bàsica Universal (PBU) per als més grans de 65 anys

El Parlament de Catalunya haurà d’establir per llei una Pensió Bàsica Universal (PBU) per a tota la població de més de 65 anys, de caràcter individual i permanent, com a nou dret de ciutadania social.

(Aquesta mesura es presenta d’una manera més extensa en l’apartat específic de mesures per al gent gran).

 

3.2.Donar veu a les persones i als col·lectius sense veu.

Volem palesar l’existència de tot un munt de persones en situacions socials d’alta vulnerabilitat a l’exclusió, o bé en situació severa de marginació, poc o gens visibles socialment, amb molt poca o nul·la capacitat d’expressió de necessitats. Col·lectius com els infants i adolescents en risc, persones sense llar, persones que han estat o són a la presó, treballadores i treballadors sexuals sovint en situació irregular i d’explotació, col·lectius amb problemes sociosanitaris que generen no només dependència sinó també situacions d’estigmatització i marginació...

Des d’ICV-EA adoptem el compromís moral i polític de denunciar tant la seva situació com els seus factors generadors; d’articular i expressar les seves necessitats; i de construir amb ells i elles propostes concretes d’emancipació. En definitiva, el compromís de donar veu i nom als col.lectius sense veu i de fer-los partíceps de l’elaboració de la seva situació.

a)Respecte a les toxicomanies:

  • despenalitztació del consum, per poder oferir vies de sortida no articulades en el delicte a aquells que han caigut en aquests circuits.
  • campanyes de sensibilització social sobre els efectes de les drogues legals: tabac o alcohol (i per similitud: control del joc per tal d'evitar les ludopaties).

b)En relació a les treballadores i treballadors sexuals.

  • Cal combatre les xarxes d'explotació de la prostitució. Cal la persecució judicial dels proxenetes i els traficants de persones i realitzar mesures socials i d'inserció laboral per les prostituides.
  • Així mateix caldria estudiar fórmules que garanteixin els drets socials de les persones que exerceixen la prostitució (sense que en cap cas es puguin beneficiar els proxenetes) així com oferir a aquests col.lectius mesures de suport social i d'inserció laboral.

c) Infància i adolescència en risc, en situacions de desemparament o de maltracte...:

  • delimitació del mapa de necessitats
  • delimitació del mapa de recursos existents.
  • inversió urgent per tal de compensar les mancances existents, estructurals i de xarxes d'intervenció supletòria, fixant els estàndards mínims que evitin situacions de gestió privada a preus de subhasta mínima
  • creació d'observatoris i de mecanismes de participació social i professional que "objectivarien la intervenció”

d) Acolliment i adopcions:

  • refundació del ICAA.
  • campanyes creibles sobre les possibilitats d'acolliment i adopció al nostre país.
  • control dels processos d'acolliment i adopció internacional evitant l'alimentació dels mercats internacionals de compra-venda de nens i nenes.
  • desprivatització dels processos de validació de les famílies acollidores tant pels casos nacionals com els estrangers.

e)Persones sense llar i transeünts:

  • serveis i recursos especialitzats, amb intervenció personalitzada dirigida a la seva restitució a les xarxes normalitzades de circulació social. Però des de la consciència que sempre hi haurà gent que "no pot ni vol ser-hi dins del sistema", encara que això no signifiqui que no se l'ha d'atendre.

f)Victimes de violència de gènere:

  • Impulsar una llei integral contra la violència de gènere
  • Destinar una 0.25% del pressupost de la Generalitat de catalunya contra la violència de gènere des de les seves vessants de sensibilització, prevenció i d’atenció a les víctimes.
  • Creació d’un catàleg i mapa de recursos que inclogui recursos d’emergència i de llarga durada, de les diferents institucions i entitats involucrades.

g)Inserció laboral:

  • individualització dels plans.
  • empreses d'inserció amb regulacions especials.
  • criteri de prioritat en les contractacions de les administracions públiques d'aquests col·lectius.
  • treball protegit per a col·lectius que mai arribaran a nivells normalitzats en l'àmbit sociolaboral.
  • separació de les prestacions de les contraprestacions
  • clàusules socials.

 

4. Millora de la vida quotidiana, amb suport a les famílies i als seus temps, i dels serveis de proximitat.

El model d’estat de benestar que s’ha anat configurant a Catalunya descansa sobre dos grans sistemes universals –l’educació i la sanitat- poc sensibles a la participació, i a la diversitat social i personal. I sobre un sistema de serveis socials de caràcter selectiu i residual. ICV-EA proposa superar aquest esquema. D’una banda l’educació i la sanitat han d’incorporar elements de proximitat, de comunitat, de connexió forta amb el territori. D’altra banda, cal transitar de la concepció selectiva, reactiva i assistencial dels serveis socials cap a un nou model: amb uns serveis personals i familiars de proximitat, universals, de qualitat, sensibles a la diversitat i oberts a la participació.

Es tracta de generar, en el marc de la vida quotidiana i del benestar de proximitat, nous espais d’inclusió social, de ciutadania social participativa. ICV-EA es compromet, des de l’aposta per l’enfortiment de la responsabilitat pública, a potenciar la iniciativa social i la participació ciutadana en els serveis de proximitat, com a perspectiva d’aprofundiment democràtic i de generació de ciutadania activa.

El compromís d’ICV-EA amb l’expansió de la ciutadania social cap a l’esfera de la quotidianitat i la proximitat s’articula sobre la base de tres propostes prioritàries: les polítiques familiars de temps i de transferències directes, Els serveis socieducatius per a la petita infància i la xarxa de serveis per a la gent gran.

Al llarg dels últims anys, les dinàmiques socials de família, a Catalunya, han mostrat algunes tendències clares:

La crisi del model de família tradicional. Es a dir, la pèrdua de pes relatiu del model patriarcal clàssic. La llar bigeneracional, de parella formalitzada heterosexual, on el treball remunerat correspon a l’home i les tasques domèstiques i de cura a la dona, perd bona part de la seva anterior centralitat social.

La diversificació de les formes de convivència familiar. La realitat estandarditzada del model tradicional va donant lloc, de forma progressiva, a un escenari molt més heterogeni Avui a Catalunya, la suma de llars unipersonals, unigeneracionals i monoparentals, de parelles de fet i parelles d’un mateix sexe és ja una complexa realitat social majoritària.

Les grans dificultats de superació de les desigualtats i les segmentacions de gènere. La crisi del model patriarcal i la diversificació de formes familiars no ha suposat la superació de les desigualtats entre dones i homes. La inserció de les dones en l’espai dels treballs remunerats ha obert noves pautes de desigualtat, l’avenç cap a la paritat en l’espai domèstic ha estat molt petit. L’androcentrisme dels serveis i la presència desigual d’homes i dones en l’espai públic persisteixen.

Pel que fa a les Polítiques Públiques a Catalunya, es poden destacar també tres tendències de fons:

a.El predomini de la retòrica familiarista per part del Govern de CiU. El Govern de la Generalitat, al llarg dels més de vint anys d’autonomia a Catalunya, no ha deixat d’emprar una retòrica familiarista tradicional. Ha anat construint un discurs favorable al manteniment dels rols clàssics de la família, genèricament natalista, i poc sensible tant a les desigualtats de gènere, com a les desigualtats entre models i projectes familiars.

b.La residualitat de les polítiques públiques de família a Catalunya. Aquesta retòrica familiarista ha impactat en l’imaginari col·lectiu de la societat catalana, però ha entrat en flagrant contradicció amb la feblesa i residualitat de les polítiques autonòmiques de suport a les famílies. Contradicció que és ja ben sentida per amplis sectors socials. Els resultats són ben clars: taxes de natalitat molt per sota de les desitjades, enormes dificultats d’emancipació dels joves, nivells molt alts de precarietat de les dones, percentatges enormes de demanda no atesa en llars d’infants, centres de dia, residències de gent gran, etc.

c.La redefinició/innovació de les polítiques familiars a tota la Unió Europea. L’estancament de les polítiques a Catalunya contrasta amb el dinamisme i la innovació de les polítiques de família als països socialment més avançats de la Unió Europea. Fet que ha produït un aprofundiment de les diferències. És a dir, un creixent diferencial negatiu de benestar que afecta els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Les prestacions directes a les famílies a Catalunya se situen en una cinquena part de la mitjana europea; com la cobertura del 0-3 se situa 30 punts per sota dels països nòrdics o en la meitat dels continentals; o com la mitjana de la UE multiplica per cinc la despesa en habitatge del Govern de CiU. I tot això són xifres relatives, no absolutes. No expressen, per tant, diferències socieconòmiques estructurals, sinó diferències en clau de voluntats i valors polítics.

Davant d’aquestes dinàmiques, ICV-EA pren el compromís d’impulsar un model de polítiques de família clarament alternatiu al preconitzat per CiU. Un model basat en els següents criteris:

- fer possible el dret a la família, a unes relacions familiars de qualitat, en el marc d’un nou model d’articulació entre el temps familiar i la resta d’àmbits de la vida quotidiana

- connectar les polítiques de família als objectius de feminització de la societat i d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes en totes les esferes.

- generar les condicions que permetin desenvolupar tota la diversitat de projectes i models familiars en igualtat de condicions, sense discriminacions.

- lluitar contra les desigualtats socials de família; és a dir, contra les situacions d’exclusió social que tenen el seu origen en contextos de precarietat i desestructuració familiar.

- generar les condicions que facin possible la maternitat / paternitat desitjada.

Les nostres mesures i propostes

Tant els compromisos amb la petita infància, com amb les persones discapacitades i amb la gent gran (que us presentem més endavant) poden considerar-se polítiques de suport a les famílies, des d’una perspectiva que connecta amb els valors de la igualtat, l’autonomia personal i la diferència. Tot i així, existeixen altres dimensions de política familiar que van més enllà i complementen la universalització dels serveis de proximitat, ICV-EA pren amb la societat el compromís de prioritzar-ne tres d’elles: l’establiment d’una Transferència Familiar Directa, les polítiques familiars de temps, en un context molt més ampli de canvi en les relacions de gènere i de feminització de la societat i els Serveis Socieducatius per a la petita infància.

4.1. La Transferència Familiar Directa

El Parlament haurà d’establir per Llei una Transferència Familiar Directa (TFD), per a fill/a menor de 16 anys, de caràcter universal i finançada a càrrec dels pressupostos de la Generalitat.

La quantia de la transferència familiar se situaria entre el 20 i el 25% de la Renda Mínima Garantida, és a dir, al voltant d’uns 83 € mensuals. S’establiria una gradació de quantitats en funció del número de fills/es: així doncs, la prestació per al segon fill podria situar-se al voltant de 60 € i la del tercer fill al voltant de 40. Es fixaria una TFD màxima, que podria ser de 200 € mensuals, per famílies amb quatre i més fills/es.

La TFD tindrà un calendari progressiu d’introducció: tant pel que fa a la seva quantia, com pel que fa als criteris d’assignació –en funció dels nivells de renda familiar- fins assolir la cobertura universal.

4.2. Les polítiques familiars de temps.

Les famílies necessiten serveis i ajuts econòmics. Però necessiten també temps: temps per compartir, per educar, per l’afectivitat, per donar suport als més febles. Les polítiques de temps hauran d’impulsar la plena participació dels homes en l’àmbit domèstic-familiar i hauran d’implicar tota la societat (ciutadania, poders públics, agents econòmics...). Aquestes polítiques presenten tres instruments clau de concreció:

4.2.1. Els permisos.

Ampliació del permís de maternitat a un mínim de 20 setmanes. I permís de paternitat de 8 setmanes distribuïdes en dos períodes de 4 setmanes: un simultani al de la mare i un altre al finalitzar el de la mare.

4.2.2. Les reduccions de jornada.

Ampliació tant dels temps com dels supòsits de reducció de jornada, amb incentius per a l’alternança entre dones i homes (i quan sigui precís la simultaneïtat); ampliació de les reduccions per lactància, per atenció a fills i filles fins els 6 anys, per cura de familiars amb problemes de salut o en situació de dependència, per participació en les AMPAs i els Consells Escolars...

 

4.2.3. Les excedències.

Ampliació tant dels temps com dels supòsits d’excedència, amb possibilitat i incentius per a l’alternança entre dones i homes. Possibilitat d’excedència de 3 anys, per atenció a fills/filles menors de 6 anys; i excedència d’1 any per atenció a fills/filles entre 7 i 12 anys. Excedència d’1 any per cura de familiars amb problemes de salut o dependència. Totes amb reserva de lloc de treball.

 

4.3. Els Serveis Educatius per a la petita infància

ICV-EA es compromet a impulsar un model de política d’atenció a la petita infància (de 0 a 3 anys) definida a partir dels principis:

Universalitat i caràcter educatiu. L’atenció a la petita infància s’ha de considerar un dret social de ciutadania i per tant s’ha de garantir l’oferta suficient de serveis El conjunt d’equipaments, programes i serveis oferts en el context de la política d’atenció als infants petits han de tenir un caràcter educatiu escolar i no escolar.

Oferta diversificada i flexible, amb la xarxa pública com a eix vertebrador. Atorgar prioritat a la creació d’una xarxa pública d’escoles bressol equilibrada territorialment, i tot un ventall de serveis complementaris adaptats a les necessitats de les comunitats i els territoris: cases dels petits, espais familiars, espais de joc i de socialització, ludoteques 0-3, casals, i tot amb participació de la iniciativa social.

Participació i corresponsabilitat. La política educativa 0-3 s’haurà d’elaborar de forma participativa amb processos que garanteixin la implicació i el protagonisme de tota la comunitat educativa i la col·laboració entre la Generalitat i els Governs Locals.

Proposem:

  • La creació de 30.000 places d’escola bressol pública. La creació de places públiques de serveis educatius de proximitat.
  • L’elaboració participativa d’un Catàleg integrat de serveis i un Mapa Educatiu Infantil de Catalunya, on s’acordi la implantació territorial, a partir de criteris de reequilibri i equitat, tant de la xarxa pública d’escoles bressol, com de la xarxa pública de serveis educatius de proximitat, complementaris als equipaments escolars.
  • L’elaboració participativa d’un Pla Plurianual de Finançament de la política de serveis educatius de proximitat.
  • Creació dels Consells educatius del 0-3 com a mecanismes de participació ciutadana.
  • Incorporar la presència dels serveis educatius de proximitat en els Projectes Educatius de Ciutat.

 

5. Millora de la vida comunitària : reformular el serveis socials d’atenció primària

Calen uns serveis socials de l’Atenció Primària ben implicats amb el territori per poder desenvolupar aquest compromís. Uns serveis socials d’atenció primària amb les seves tres categories: serveis o equips bàsics, serveis domiciliaris i serveis de proximitat – menjador, estades limitades, centres oberts…-, i que tots tres treballin en xarxa.

Serveis que han de realitzar funcions d’informació i assessorament de servei d’atenció individual, grupal i familiar i sobretot, han de fer treball social i educatiu comunitari.

Aquest serveis, com a conseqüència de la política de CiU dels darrers anys, que els ha convertit en mers expenedors de beques menjador, d’ajuts i de PIRMIs, han quedat molt afectats social i professionalment. Socialment perquè no han pogut desenvolupar les seves funcions ja que els exigus mitjans que s’ha posat al seu abast no han estat suficients. I professionalment perquè la manca de respostes institucionals a les demandes d’intervenció reiterades des del discurs tècnic i social, han fet que ara ens trobem amb baixos nivells de motivació dels professionals. No hem d’oblidar que el principal capital d’aquests serveis són els seus professionals que treballen el dia rera dia en l’acompanyament a les persones i als grups.

Cal un reforma d’aquest nivell proper d’atenció a les persones i un compromís seriós amb ells i amb els responsables de la seva gestió.

Els ajuntaments i administracions locals, que en són els responsables de la gestió i execució d’aquest primer nivells d’acció social han estat molt poc recolzats en la seva tasca. En tot Catalunya, aquestes administracions fan una despesa pressupostaria important de al voltant del 200 milions de € anuals. I per a donar aquests serveis la Generalitat, què és qui en te les competències, tan sols els ha transferit en les darrers 10 anys l’equivalent al 12,5% (250 milions de € en front d’una despesa d’uns 2000 milions de €). La resta es despesa “voluntària” dels ajuntaments.

I a més, en molts casos, per rebre aquestes almoines, els ajuntaments han hagut de plegar-se a les exigències d’uns polítics clientelistes i rancorosos que aprofitaven el seu lloc per retornar suposats agravis. Encara no s’ha establert una cultura de col·laboració interinstitucional que parteixi de les persones i de les seves situacions i de l’obligació de donar-les resposta; i que no que es dediqui a respondre als missatgers d’aquestes situacions segons el seu color polític.

A més, com a exemple màxim, des del mateix departament s’ha potenciat una mena de segona xarxa de serveis socials d’atenció primària paral·lela a tot Catalunya, mitjançant la Direcció General d’Acció Cívica en la que el govern s’ha gastat 120 milions de € (20.000 milions de pessetes) en vint anys en Campanyes d’Acció Cívica. És a dir, en poc més que en festes i xerinola amb un component d'adoctrinament i de fidelitat ideològica rància i caritativa.

Tot el contrari al que proposem des de ICV-EA, que consisteix en un model proper a les persones, dinamitzador de les capacitats creatives de les persones i dels grups, preservador i estimulador de les xarxes de relació social, respectuós amb les diferències de les que fa element de riquesa i que descansa sobre els eixos del binomi prevenció-coordinació i l’aposta pel treball comunitari.

Per a ICV-EA cal una reformulació dels serveis socials d’atenció primària que pivoti sobre el binomi prevenció-coordinació i que desenvolupi una manera de fer més propera a les persones, perquè tan sols des de la tasca que s’articula a pàrtir d‘aquest binomi, podrem aconseguir uns veritables resultats de millora de la qualitat de vida i del benestar de les persones i que actuïn com a inclusius i preservadors de la caiguda en situacions de necessitat de les persones i col·lectius socials més vulnerables. Un binomi que assegura la integralitat de l’acció social en el territori i la seva vertebració.

Així, els elements caracteritzadors del nostre model de serveis socials d’atenció primària dibuixen uns serveis que ha de actuar com:
Instruments de la prevenció. La detecció de factors de risc que fan preveure el naixement d’un problema social en l’àmbit comunitari feta des d’un abordatge interdisciplinari. Aquest caràcter preventiu del serveis socials d’atenció primària, complementa i consolida els efectes que tenen les polítiques de lluita contra la pobresa que plantegem i que volen la desmercantilització de les persones i que tothom pugui viure sense precarietat, sense risc de pobresa, més enllà dels vincles amb el mercat de treball.

I, en segon lloc, com asseguradors i sistematitzadors de la coordinació de totes les polítiques de benestar i de serveis personals que es donen en un territori amb l’objectiu d’incrementar el nivell de promoció social i participació en els drets socials d’individus i famílies, grups i col·lectius socials, per respectar i complementar els lideratges socials positius dels actors i entitats que puguin existir en el territori, és bàsica. El què en termes de treball educatiu i social comunitari vol dir una intervenció global en el territori que no afecti tan sols els serveis de benestar sinó el conjunt de serveis municipals i molt en especial urbanisme, seguretat (guàrdia urbana) i educació.I això té, a més a més, també un caràcter plenament preventiu.

Per a ICV-EA, el treball social comunitari és l’estratègia més encertada per tal d’afavorir l’enfortiment de la capacitat d’organització i acció del territori. Sobretot si la seva intervenció s’inscriu en un projecte de millora i de progrés humà.

Rebutgem una concepció idealitzada del territori que impedeix diferenciar entre territoris i en especial analitzar les relacions efectives que s’hi estableixen en cadascun d’ells, i que impedeix considerar, territoris segregats que són factor de socialització en la marginació o en l’exclusió.

Volem projectes integrals de població, de localitat, de barri, que considerin l’efecte integrador i d’increment d’oportunitats per les persones de les mesures urbanístiques de mobilitat i culturals en la integració del territori i l’articulació del teixit social i urbanístic de la ciutat.

En la mateixa direcció, s’ha de potenciar la vessant socieducativa de la sanitat i de l'ensenyament incorporant el treball en xarxa i interdisciplinari com escenaris habituals.

I tot això sota una concepció de gestió dels serveis socials clarament “municipalista”. Perquè el contingut d’intervenció directa amb les persones que tenen els serveis socials i el seu caràcter preventiu, sempre ha aconsellat que aquests siguin prestats per les administracions més properes als ciutadans i ciutadanes. És a dir, les administracions locals: ajuntaments, patronats, etc., d’àmbit municipal, el que és, a més, un exercici saludable d’aplicació del principi de “subsidiarietat”. I això no treu que quan alguns serveis, sigui per la seva complexitat, per l’abast de la població a la que afecten, etc., hagin de ser prestats per administracions de caràcter superior o amb la participació de més d’una administració, és quan ha d’operar la lleialtat institucional i la col·laboració interadministrativa

A tots aquests arguments s’ha d’afegir un altre que per nosaltres, des d’ICV-EA té una importància cabdal. Es tracta del principi de l’aprofundiment democràtic i de desenvolupament de xarxes de participació social que consolidin el nostre sistema social. Són les administracions locals les que millor asseguren la participació social, tan dels ciutadans i ciutadanes com de tot l’entramat d’iniciativa social, que s’articula al voltant de les respostes a aquestes situacions: el voluntariat, les cooperatives d’iniciativa social, etc. La participació social, a més, facilita el control sobre la qualitat del servei prestat i apunta informació valuosa sobre la realitat social i els vells i nous problemes de la societat.

Com a mesures concretes, proposem:

  • Implementar de manera coordinada amb les administracions locals un Pla de millora dels serveis socials d’atenció primària que contempli un augment general d’aquest serveis, dels seus equips professionals i dels seus equipaments (centres cívics, centres oberts...)
  • El compromís d’augmentar la dotació per aquestes polítiques amb una línia de finançament des de la Generalitat a les administracions locals de com a mínim 100 milions € anuals suplementaris a la despesa actual.
  • La desaparició de la Direcció General d’Acció Cívica i el traspàs dels seus serveis a les administracions locals
  • L’elaboració consensuada amb les administracions, els professionals i les persones immigrants d’un "Llibre Blanc i ètic del treball amb famílies" que incorpori el nous escenaris culturals fruit de les migracions.

 

6. Una actuació integral, amb una major cooperació entre les administracions públiques

Establirem la coordinació de les polítiques de benestar social dels diferents departaments de la Generalitat per aconseguir una intervenció integral i homogènia.

I instaurarem una nova actitud i una nova pràctica de relació entre la Generalitat i els ens i les corporacions locals. En el sentit d’aconseguir unes relacions que es basin en la informació, la transparència, l’equitat, i la lleialtat institucional.

A tal efecte articularem actuacions com les següents:

  • Acordar, en base a criteris consensuats, la distribució dels fons que provenen dels diferents plans concertats estatals.
  • Negociar els concerts plurianuals entre la Generalitat i les administracions locals que garanteixin la continuïtat de les polítiques socials dels ajuntaments.
  • Definir els plans d’inversions necessaris per adequar la infrastructura actual a les necessitats existents.

 

LES POLÍTIQUES PER A L’AUTONOMIA PERSONAL DE LES PERSONES AMB DISCAPACITATS

La realitat de les persones amb discapacitats és avui complexa. Es troba travessada per les mateixes línies de diversificació que caracteritzen cada cop més el conjunt de la nostra societat. Tot i així, existeixen riscos d’exclusió compartits per totes les persones amb disminucions, i per tant la necessitat d’accions específiques, tendents a la plena consecució dels seus drets de ciutadania social.

Més de 265.000 persones estan valorades com a persones amb discapacitats (160.000 com a físics, 22.000 visuals, 10.000 auditius, 35.000 psíquics, 37.000 malalts mentals), a Catalunya, de les quals, el 25 % presenten problemes de mobilitat. I són majors de 65 anys més de 84.000 d’elles (el que significa un 33%).

La intervenció pública des dels governs de CiU amb aquestes persones ha estat marcada per les mateixes tendències que la resta de polítiques de protecció i serveis socials: manca de recursos i disminució de la despesa, en termes relatius, durant tots els anys 90.
Els dèficits importants en equipaments assistencials o el retard en l’adaptació del transport públic són dos dels aspectes més negatius. La lentitud en la creació de serveis i equipaments especialitzats per a persones amb discapacitacions greus fa que aquestes sigui sovint derivades a centres sanitaris generals, quan requeririen serveis socisanitaris assistits. La desatenció per part de la Generalitat comporta uns importants dèficits en centres de dia, llars-residència i centres ocupacionals tant de discapacitats físics com de psíquics, o de residències assistides per a discapacitats físics.

El model d’ICV-EA

Les persones amb disminucions han quedat sovint excloses dels pactes socials fonamentadors dels estats de benestar. Les conquestes de ciutadania social, per tant, han arribat poc o gens als col·lectius amb discapacitats.

Per a superar aquesta situació de doble marginació i en el marc de les polítiques de quotidianitat i de serveis de proximitat, ICV-EA pren el compromís de dotar de màxima prioritat tots els esforços tendents a la plena integració social de les persones amb discapacitats físiques, psíquiques o sensorials.

ICV-EA es compromet a situar la realitat de les persones amb disminucions en el centre d’aquest espai emergent de benestar de proximitat. Es tracta de superar les perspectives de caire assistencial, tecnocràtic i paternalista, i apostar fort per un model de polítiques que facin possible l’autonomia a les persones amb discapacitats, de tal manera que puguin desenvolupar de forma plena els seus projectes vitals i col·lectius; consecució de l’autonomia personal des de dinàmiques de participació i protagonisme, esdevenint subjectes actius dels canvis. ICV-EA pren doncs el compromís d’impulsar la participació de les entitats i les federacions de persones amb disminucions en l’elaboració de les polítiques socials de proximitat. I s’emmarquen en els següents objectius:

- L'accessibilitat: a l’habitatge, a la mobilitat, a la comunicació, per al desenvolupament de les activitats personals.

- L'educació, amb la integració dels infants i joves a l’escola i als itineraris laborals.

- La salut i rehabilitació, a partir de la prevenció i l’accés i millora de les condicions sanitàries i sòci-sanitàries i assistencials, amb assessorament adequat.

- La integració al món del treball com a forma d’assegurar l’autonomia econòmica.

- El desenvolupament personal, facilitant l’accés a l’esport i a les activitats de lleure, lúdiques i culturals.Les nostres propostes

 

1. Polítiques generals front els discapacitats i les discapacitades

Cal donar una tomb substancial a les polítiques generalistes de CiU que tracten a tots els discapacitats per igual, i cal abordar les problemàtiques específiques de cada col·lectiu amb unes polítiques integrals i una acció coordinada i transversal. En aquest sentit, proposem

  • Elaboració de la Llei de drets i No Discriminació de les persones amb discapacitat.
  • L’elaboració, amb participació dels afectats, sindicats representatius, associacions de pares, etc..., d’un Pla Integral , que doni sortida a les necessitats de prevenció, educatives, sanitàries, sociolaborals de cada col·lectiu.
  • Creació del Consell de Persones amb Discapacitat com òrgan de trobada i debat entre les Administracions i els sectors de la discapacitat.
  • Caldrà millorar i ampliar els serveis preventius i d’atenció a infants amb disminucions (Centres d’atenció precoç, centres de salut mental infantil i juvenil...),2.Polítiques actives d’integració en la xarxa educativa.
  • Crear el Consell d’Atenció Educativa a Persones amb Discapacitats, òrgan de trobada i debat entre l’Administració educativa i els sectors de la discapacitats.
  • Elaboració i posada en marxa del Pla Director d’Atenció Educativa a persones amb discapacitat
  • Dotar del finançament adeqüat l’integració escolar.
  • Posar a l'abast de les persones cegues -através de suports informàtics- eines bàsiques que millorin les seves possibilitats d'accedir al coneixement de la llengua i la cultura catalana. Facilitar la utilització de materials didàtics i de consulta escolar.

 

2. Polítiques actives d’integració en el món laboral.

Caldrà també garantir el dret de les persones amb discapacitats a la formació ocupacional i a la inserció laboral. A aquest efecte, s’haurà impulsar tot un ventall d’iniciatives: des de la reserva garantida d’un percentatge de llocs de treball a la creació d’ocupació protegida, a programes d’adaptació de les jornades i els temps laborals a les necessitats i capacitats específiques de les persones amb disminucions.

Entre aquestes iniciatives destaquem la necessitat de:

  • Normalitzar els aspectes laborals de les persones amb discapacitat fent passar aquestes competències al Departament de Treball.
  • Incrementar la subvenció per adaptació de lloc de treball, en funció de la dificultat del treballador i del cost d'adaptació i establir la sistemàtica sol·licitud, valoració i àgil disponibilitat.
  • Millorar les condicions de les treballadores i treballadors autònoms actualitzant les subvencions, equiparant-les a les d'inversió per a la creació i adaptació de lloc de treball de CET i aconseguir un tractament anàleg als CET respecte a les cotitzacions a la Seguretat Social.

En aquest sentit i a tall d’exemple de la direcció a seguir en el sector privat, proposem un Pla d'Inserció Sociolaboral de persones amb discapacitats a l'Administració de la Generalitat i les seves empreses públiques per el període 2004-2005, adreçat en primer lloc a l’assoliment del 2% i per preparar les condicions per incrementar fins al 5% el nombre de llocs de treball ocupats per persones amb discapacitació (física, psíquica o sensorial).

 

3. Polítiques d’accessibilitat i mobilitat

El dret a la mobilitat de les persones amb discapacitats requereix de tot un ventall de polítiques concretes que ICV-EA es compromet a prioritzar i potenciar. Des de plans territorials d’accessibilitat, que contemplin la ràpida supressió de totes les barreres arquitectòniques i d’accés al transport, habitatges, equipaments, instal·lacions esportives.., fins a serveis específics de transport públic, permanents o esporàdics, que resolguin totes les necessitats bàsiques de mobilitat quotidiana de les persones amb disminucions.

Hem de recordar que dins de la propera legislatura, en concret l’any 2006, està previst que s’hagin conclòs les adaptacions arquitectòniques previstes per a possibilitar l’accessibilitat d’aquests col·lectius a tots els àmbits de la vida social.

Com a exemple d’algunes de les mesures que cal fer, proposem:

  • Relacionades amb el transport:
  • o Fomentar l'adaptació de la totalitat de les flotes operatives d'autobusos de línies interurbanes que transiten per Catalunya.
    o Un Pla d’actuació específic amb terminis d’execució per a l’adaptació de les estacions de Metro i FGC.
    o Reclamar a l’Estat, l’adaptació de les estacions de RENFE.
    o Potenciar serveis especials d'autobusos porta a porta a la xarxa de transport públic i al sistema de finançament del transport.
  • Relacionades amb l’habitatge:
    o Promoure l’edificació accessible, en tots els aspectes de l’habitatge; modificar, si cal, les ordenances de l’edificació (rampes, alçada de timbres i interfonos, endolls, posició d’aixetes, alçades de miralls...).
    o Augmentar les facilitats per l’accés a l’habitatge, amb oferta suficient de compra i de lloguer assistits, domotitzats i accessibles. I amb reserva d'un mínim del 3% d'habitatges protegits de promoció pública, per atendre en tot cas la demanda existent i millorant les ajudes per a l'adquisició
    o Diversificar i ampliar els programes i serveis d'habitatge per a persones amb gran discapacitat física per poder diversificar l'oferta d'opcions:
    - donant suport a figures com l’educador familiar; millorant la prestació econòmica, els serveis de respir, l’ajuda a domicili.
    - adaptant els habitatges ordinaris tant de propietat com de lloguer.
    - millorant les ajudes tècniques.
  • Ampliar els serveis adaptats i l'accessibilitat als serveis esportius, culturals, d’esbarjo i oci (platges, etc.)
  • Aplicar la traducció al llenguatge de signes en tots els actes públics de la Generalitat. Incorporar mitjans tècnics i humans per a persones sordes que es comuniquen a través del llenguatge oral.
  • Retolar en Braille totes les senyalitzacions de serveis i equipaments de la Generalitat.


4. Xarxa de serveis socials d’atenció primària i residencials.

ICV-EA pren el compromís d’universalitzar una oferta diversificada de serveis a les persones amb discapacitats. Una política potent de serveis d’atenció domiciliària i de centres de dia que garanteixin el dret a l’autonomia personal. Una política de residències per a l’atenció a persones en situació de dependència severa. I una política socisanitària que impliqui la incorporació als centres d’atenció primària de programes de salut comunitaris, preventius i d’atenció per a persones amb discapacitats.

Cal també revisar el model d'atenció diürna per a grans discapacitats físics i desenvolupar experiències de centres d’atenció socisanitària, centres de referència amb activitats de rehabilitació, d'ajustament personal, aprenentatges laborals. I, en aquest mateix sentit, s’haurien d’ampliar el nombre places de Centres Ocupacionals i dels Centres Especials de Treball (CET) per a aquestes persones amb gran discapacitat física, sector que actualment sofreix una mancança de prop del 60 % de les places necessàries.

 

5. Polítiques específiques de suport a les famílies amb persones amb disminucions i a les persones discapacitades responsables de la unitat familiar.

El conjunt de serveis socisanitaris, d’integració educativa-laboral i d’accés-mobilitat s’hauran de complementar amb polítiques familiars de temps (serveis de respir universals, públics i gratuits) de transferències directes per fills/es amb discapacitats, i de suport integral per a persones cuidadores. (assistència domiciliaria i psicosocial).

 

LES POLÍTIQUES PER A L’AUTONOMIA PERSONAL PER A LA GENT GRAN

La situació del col·lectiu de gent gran

L’increment de l’esperança de vida (en aquest moments l’esperança de vida és del 76 anys pels homes i pels 82,6 anys per les dones) ha fet que el col·lectiu de la gent gran augmenti i sigui un dels sectors de població amb més pes a la nostra societat: els majors de 60 anys representen el 22,5% de la població de Catalunya.

A la vegada, la millora de les condicions físiques, psicològiques i socials, afavoreixen aquest creixement, que es preveu que continuï en els propers anys. Es calcula que l’any 2005 hi haurà 1.155.000 persones majors de 65 anys (18,3% de la població); l’any 2010 seran de 1.224.000 (18,96%) i l’any 2020, 1.396.000 (21,10%). Aquest col·lectiu, però, és divers, amb situacions i, per tant, necessitats I capacitats molt diverses. En uns casos amb possibilitats de mantenir una activitat social i relacional alta, i en altres casos amb condicions precàries de salut, dèficit d’autonomia o nul·la relació social i amb mancances d’atenció.

El cessament en l’activitat productiva no ha de ser un pas traumàtic per a les persones. Ha de representar la possibilitat de poder desenvolupar una nova activitat social, solidària i d’aportació de coneixement i experiència a les joves generacions, aprofitant col·lectivament un important capital vivencial.

Els canvis que s’estan produint en les estructures familiars tenen una incidència directa en les situacions derivades de l’atenció, la cura i la protecció a la fragilitat. Cada cop són més les persones grans que viuen soles, en habitatges grans, i sovint amb recursos limitats.

Més encara quan se sumen amb situacions de dependència (Alzeheimer, etc...) El sofriment moral, psicològic que suposen aquesta mena de situacions (depressions per exemple) no es pot quantificar. L’atenció a la dependència recau fonamentalment en les famílies, és a dir en les dones. A Catalunya el 92% de l’atenció a les persones amb dependència es realitza a l’àmbit familiar, només el 1,7% rep alguna mena d’atenció per part dels serveis públics. Quasi el 5% de la població és cuidadora informal, i d’aquests 9 de cada 10 són dones, entre 45 i 64 anys, amb baix nivell formatiu i amb una mitjana de dedicació a les tasques de cura de quatre hores diàries.

Els costos econòmics de la dependència són enormes, tant pel que fa al nombre d’hores de treball que requereix, ja sigui formal (residències, hospitals, serveis...), com informals (assistència de família, amics...). Per exemple en el cas de l’Alzheimer es calcula que a cada família afectada li costa tres milions a l’any i fa que més de 40.000 persones hagin de deixar la seva feina per assistir al familiar malalt. En l’actualitat hi ha al voltant de 80.000 malalts d’Alzheimer a Catalunya.

La política de CiU amb la gent gran ha estat marcada per dues característiques: insuficiència de recursos i dexació de responsabilitats, instrumentalitzant la gent gran, dins d’un plantejament paternalista.

La taxa de cobertura dels serveis de proximitat de la gent gran és molt baixa: 3,8% a Catalunya i 3,2% a Espanya, amb una depesa en els dos casos del 0,2% del PIB. Això ens situa a distàncies abjurades d’altres països europeus, on les mitjanes de cobertura dels serveis de proximitat se situen entre el 8% en els països continentals i el 18 % dels nòrdics.

La gent gran no es pot utilitzar ni instrumentalitzar, tal com es fa habitualment, amb el tema de les pensions. Hem de defugir de plantejaments que, emparant-se en “fantasmes” invocats de insuficiència o possibilitat de trencament del sistema públic de pensions, deriven cap les persones individuals o les seves famílies les responsabilitats que són del govern de la Generalitat. Propostes com la creació de “línies de pòlisses d’assegurances per cobrir les despeses que generarà la nostra gent gran” que en algun moment han estat plantejades per CiU, ens semblen una demostració més del cinisme i la desresponsabilització de la dreta cap aquests temes. A més de suposar l’expectativa d’un substanciós negoci per a les companyies del sector.

El model d’IC-V

Per nosaltres, IC-V, les polítiques adreçades a aquests col·lectius s’ha de basar, com la resta de polítiques de serveis socials, en el principi de responsabilitat pública, tant en la previsió de les necessitats com en la gestió de les solucions per solventar les mateixes. I sempre des dels principis de solidaritat i equitat,

Les polítiques adreçades a la gent gran no han de ser simplement assistencials, sinó que han d’anar adreçades també a la millora de la qualitat de vida, posant l’accent en els aspectes de dinamització i participació social, atenent també la formació, la promoció de la cultura i l’oci, promovent el voluntariat social i cívic i, la solidaritat com a mecanisme d’integració i cohesió social, fomentant la participació en els diferents àmbits cívics, de gestió i programació d’equipaments, de seguiment de programes i serveis de salut, o estenent programes intergeneracionals de relació i intercanvi.

ICV-EA aposta per un model d’atenció a la gent gran definit a partir dels següents principis:

- Autonomia personal: La gent gran ha de tenir el dret a viure i envellir a casa, amb tot el que això pugui implicar de serveis d’atenció integral domiciliària. Les persones grans en situació de dependència han de poder gaudir d’uns serveis de proximitat que promoguin la màxima autonomia personal i inserció comunitària possible.

- Universalitat. L’accés de les persones grans als serveis de proximitat ha de ser un dret social de ciutadania. L’oferta de serveis ha de garantir l’accés de tothom sense discriminacions per motius econòmics, de situació familiar, de gènere, d’orientació sexual o de cap altre tipus.

- Oferta diversificada i flexible amb la xarxa pública com a eix vertebrador: Atorgar prioritat al desplegament d’una infrastructura pública de serveis per a la gent gran, a partir de criteris de reequilibri i equitat sociterritorial. Això, però, no ha d’implicar el monopoli de l’oferta pública ni la uniformitat dels serveis. Cal impulsar i regular la iniciativa social, establir concerts que garanteixin nivells elevats de qualitat. I cal dissenyar una oferta altament sensible a les situacions i les necessitats de cada persona.

- Participació i corresponsabilitat. La política d’atenció a la gent gran ha de comptar amb la participació activa de la gent gran, de forma personal i a través de les seves organitzacions. La resta d’agents socials s’han d’implicar també en el compromís de prioritat per a la gent gran. D’igual forma, cal impulsar la implicació de les persones grans en espais intergeneracionals de participació ciutadana. Finalment, la Generalitat i els governs locals han d’establir espais de col·laboració i corresponsabilitat en el disseny i la gestió de les polítiques de gent gran.

 

1. La Xarxa de Serveis per a la Gent Gran

  • Política potent de creació de serveis d’atenció domiciliària, d’habitatges amb serveis i de centres de dia que garanteixin el dret a viure i envellir a casa. Volem, entre d’altres actuacions, passar “de les 1.852.233 hores anyals actuals dels serveis d’atenció domiciliària a 9.200.000 hores”. per arribar en el termini de quatre anys a una cobertura mínima del 4 %, tenint en compte les diverses intensitats de la prestació en funció del grau de dependència.
  • Potenciació dels serveis de telealarma i teleassistència i un programa d’adaptacions dels habitatges de la gent gran per tal d’adaptar-los a les noves necessitats derivades de l’envelliment.
  • Política de residències assistides i mixtes, com a opció per a les persones grans en situació de dependència. Per fer això, establirem un pla de creació de places residencials de responsabilitat pública per a la gent gran amb un ritme de 1.250 places anuals durant els propers 8 anys (el que fa un total de 10.000 places). D’aquesta manera, s’aconseguiria que, el 65 % de les persones majors de 65 anys que necessiten una residència i que estan en situació de no poder-la pagar- amb fons propis, disposin d’una plaça pública per poder accedir a aquest dret.
  • Creació del Mapa de Serveis de Proximitat per a la gent gran, elaborat de forma participativa i en col·laboració entre la Generalitat i els governs locals, on s’acordi la implantació territorial a partir de criteris d’equitat i reequilibri;
  • Elaboració del Pla Plurianual de finançament de la política d’atenció a la gent gran.

El dret a l’atenció pública s’ha d’articular amb l’opció i el dret de les persones i les famílies a implicar-se en la cura i el suport de les persones grans. ICV-EA pren el compromís d’impulsar el suport a les persones i famílies que tenen cura directa de persones grans i depenents. El suport a les persones cuidadores pot articular-se per mitjà de tot un ventall d’iniciatives. ICV-EA proposa prioritzar-ne dues:

  • el temps: el reconeixement a reduccions de jornada i permisos laborals, amb garantia de manteniment d’ingressos;
  • els serveis: serveis que facin possible l’assessorament, l’acompanyament, el descans temporal i el suport personal integral a les persones cuidadores.

 

2. La millora dels sistema de Pensions públic

Des d’ICV-EA seguirem en contra de missatges que amb informes tendenciosos i interessats puguin crear dubtes i temors sobre la viabilitat del sistema públic. Volem que es respecti el Pacte de Toledo, que es consolidi i es revisi quan calgui per a millorar el sistema de pensions.

S’ha d’aconseguir que no hi hagi cap pensió per sota del S.M.I. i és urgent revisar i modificar algunes pensions de viudetat.

2.1. Cap pensió per sota del S.M.I.

Concretament i per les contributives, és urgent elevar-les a aquesta cota assenyalada com a mínim, per assolir un nivell de recursos dignes. A través dels acompliments mínims, però amb càrrec als pressupostos de l’Estat tal i com correspon.

2.2. Millora de les Pensions de viduïtat

Per les pensions de viduïtat reclamem l’aplicació urgent de l’acordat 52% de la base de regulació amb caràcter generalitzat i l’accés al 70% a les pensions de baixa quantia i que no comptin en cap altra renta. Encara així hi haurà situacions que aquesta mida no sigui suficient i s’hauran de prestar ajudes complementàries.2.3.La Pensió Bàsica Universal (PBU) per als més grans de 65 anys.

Per assegurar el dret a la seguretat en l’ingrés i a una renda digna i que vellesa, jubilació o viduïtat no siguin mai més a Catalunya sinònim de pobresa, el Parlament de Catalunya haurà d’establir per llei una Pensió Bàsica Universal (PBU) per a tota la població de més de 65 anys, de caràcter individual i permanent, com a nou dret de ciutadania social.

La PBU representarà el mínim d’ingressos bàsics públics als quals tindrà dret individualment qualsevol ciutadà català amb 65 anys o més (en la línia de les pensions universals ja existents a països com Dinamarca, Holanda, Bèlgica, o Canadà): la PBU absorbirà doncs tots els mínims de les pensions actuals, tant contributius com no contributius, òbviament serà complementada, en el cas de les pensions contributives, segons la normativa vigent de la Seguretat Social.

La quantia de la PBU pren com a referència, en una primera etapa, la pensió contributiva mínima per a més grans de 65 anys (400,54 € /mes, el 2003). En una etapa posterior, la PBU adoptarà com a referència el SMI (451,20 € /mes el 2003). Donat que la regulació i gestió de les pensions contributives corre a càrrec de la Seguretat Social, el Govern Català complementarà fins a aquestes quanties totes les pensions per beneficiaris de 65 anys o més que quedin per sota de las mateixes, siguin contributives o no.

Així, el Govern de la Generalitat, en aplicació de la llei de PBU, haurà de complementar, en una primera etapa, les pensions no contributives de vellesa, les assistencials, el SOVI, les de viduïtat i les de favor familiar fins a equiparar-les a la quantia de la PBU (4000,54 €/mes) en aquesta primera etapa. En una segona etapa, el Govern català, en aplicació de la llei de PBU, haurà d’incrementar fins a equiparar al SMI (451,20 €/mes) a) totes les pensions anteriors i totes les contributives (incloses les de viduïtat per a persones amb 65 anys o més) que segueixin estant per sota del SMI, així com universalitzar la cobertura de la PBU estenent-la a totes les persones amb 65 anys o més que no cobrin individualment cap pensió (i tenint present, a l‘hora d’aplicar aquesta extensió, els actuals complements per cònjuge a càrrec de les pensions contributives mínimes). Es garantirà. en aquest sentit, que l’efecte global de la PBU sobre la redistribució de la renda sigui sempre progressiu, i que. en les seves primeres fases d’aplicació, arribi prioritàriament a aquells que més la necessiten. D’aquesta manera, la primera etapa es dirigiria a garantir que totes les pensions actuals es situïn por sobre del llindar de la pobresa, mentre que la segona es dirigiria a augmentar aquesta quantia i a garantir una autonomia individual mínima a totes les persones amb 65 anys o més independentment de la seva situació familiar i historial laboral.

El cost net de la PBU (és a dir, el cost afegit a les actuals pensions mínimes per a la població de 65 anys o més, que la PBU hauria de complementar, s’haurà de finançar a càrrec dels pressupostos de la Generalitat. Aquest cost se situaria entre el 2,8-2,9% dels pressupostos de la Generalitat. Pel que fa al seu calendari d’introducció es poden preveure dos anys per cada etapa. Així doncs, a finals del 2005 cap persona gran de Catalunya estaria per sota del llindar de la pobresa, i a finals del 2007 ningú de més de 65 anys tindria uns ingressos inferiors al SMI. La jubilació o la vellesa no han d’implicar de cap manera el debilitament del paper social de la gent gran. ICV-EA pren el compromís d’articular la promoció de l’autonomia personal en les polítiques d’atenció a l’impuls d’espais de participació de la gent gran en la societat. La gent gran ha d’esdevenir subjecte actiu en la creació de les seves pròpies condicions de vida dignes. La gent gran ha de tenir protagonisme en la creació de valor social per mitjà de treballs voluntaris, en les relacions afectives, en els processos educatius, en la creativitat cultural i en els espais intergeneracionals de lleure, en la transició a la sostenibilitat, en el disseny dels espais públics, en el teixit associatiu i en el conjunt de processos de participació ciutadana.



 
 

PLA D'HABITATGE A L'ABAST. GARANTIR EL DRET A L'HABITATGE PER A TOTHOM.

L’habitatge, un dret en regressió per la manca de polítiques correctores del sistema de mercat

L’article 47 de la Constitució Espanyola de 1978 proclama que “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació.”

La pròpia Constitució reconeix doncs l’habitatge com a necessitat col.lectiva, de forma que la seva consideració com a mer bé immoble té un caràcter subordinat a la finalitat social. Per aquest motiu es fa necessària l’aplicació de correctors al sistema de mercat, que evitin situacions d’especulació i d’exclusió d’una part de la població de l’accés a l’habitatge. Això obliga als poders públics a utilitzar múltiples i diverses estratègies, tant econòmiques com urbanístiques com d’atenció social, per donar satisfacció a la finalitat prevista constitucionalment.

Malgrat la regulació exposada, el cert és que la política d’habitatge ha estat una de les més abandonades pels poders públics a Espanya i a Catalunya, fins i tot en el període democràtic. Així, en els anys 80 l’habitatge com a política no va estar present en l’agenda dels nostres governants. Només són destacables les actuacions de rehabilitació del parc d'habitatge social de l'etapa tardofranquista i l'aplicació d'una fiscalitat afavoridora de l'adquisició en propietat, a través dels beneficis en l’IRPF.

Ja en els anys 90, l’augment desorbitat dels preus i l’alt nivell dels tipus d’interès dificultaven l’accés a l’habitatge dels fills del baby-boom (anys 60 i primers 70). Això va obligar al govern socialista a fer un gir en les seves pròpies polítiques dels anys 80 i a augmentar les dotacions del pla d’habitatge de la primera meitat dels anys 90 (Pla 1992-1995), afavorint la promoció d’habitatge protegit a través de subvencions a la promoció i subsidis als interessos.

Tanmateix, l’actuació dels anys 1992-1995 es produí en un context on el propi govern socialista es mostrà enlluernat per les tesis més liberalitzadores en matèria econòmica, desconeixent les serioses disfuncions que el sistema de mercat produeix en un camp com l’habitatge, on l’objecte de la producció és alhora un element de consum i un bé de primera necessitat per a tota la població.

CiU i l’habitatge a Catalunya

La Constitució determina que les Comunitats Autònomes podran assumir les competències d’”Ordenació territorial, urbanisme i habitatge” (Art. 148.1.3ยช). I l’Estatut d’Autonomia de Catalunya inclou l’assumpció exclusiva de competències pròpies en matèria d’“Ordenació del territori i del litoral, urbanisme i habitatge” (Art. 9.9.).

El govern de Catalunya, ja des de 1980, ha eludit de forma notòria les seves pròpies responsabilitats en algunes polítiques de benestar social. I aquest és clarament el cas de la política d’habitatge, on la Generalitat s’ha limitat a administrar els diners que el govern central aporta a través dels Pressupostos Generals de l’Estat per finançar els successius plans d’habitatge.

En els últims temps la creixent pressió social ha fet que el govern de la Generalitat oferís algunes respostes que en realitat estan buides de contingut executiu real. És el cas de l’anomenat “Programa d'actuació en sòl i habitatge 2000-2003”, presentat com a pla de xoc que ha estat fortament criticat per l’esquerra, pels agents socials interessats i pels ajuntaments per la nul·litat en la definició dels instruments i dels compromisos assolits per la pròpia Generalitat.

La inclusió a la nova Llei d’Urbanisme catalana, a partir de les propostes de l’AVS, la FMC i especialment del grup parlamentari d'IC-V, de l’obligatorietat de reservar sòl per habitatge protegit en els plans urbanístics, hauria de suposar un canvi notori en la importància de l’habitatge entre les polítiques públiques. Però fins al moment el govern tampoc no ha mostrat cap interès en l’aplicació pràctica de les noves mesures.

Cal tenir en consideració que a Catalunya hi ha a l’entorn d’unes 8.000 persones sense sostre i que l’estimació de les necessitats anuals de nous habitatges (creixement de llars i reposició) es xifra en unes 35.000/40.000 unitats. Aquests habitatges no han de ser tots ells de nova construcció, ja que un creixement sostenible i equilibrat ho impedeix, de forma que cal concentrar esforços en la rehabilitació del parc existent i en la posada al mercat d’actuals habitatges desocupats.

Si ens referim a l’adequació dels habitatges existents, resulta que un 11,6% de les llars es correspon amb població mal allotjada, de la qual un 9,1% es troba en situació de risc i un altre 2,5% pateix ja deficients condicions d’habitabilitat.

Però l’habitatge protegit és avui pràcticament inexistent, sobretot a les grans ciutats i les seves àrees metropolitanes. El Pla de l'Habitatge 1998-2001 només va assolir el compliment d'un terç del total d’habitatges previstos. I analitzant les dades més recents dels habitatges acabats de protecció oficial durant l’any 2002, es pot comprovar com no arriben ni al 10% del total d’habitatges acabats a Catalunya.

Alhora que es produeix aquesta baixíssima producció d’habitatge protegit, el preu de l’habitatge lliure ha pujat un 15% només en l’any 2002.

En una situació com l’exposada, el Govern de la Generalitat va presentar el seu programa d'actuació en sòl i habitatge 2000-2003, com a suposat pla de xoc que preveu 191.721 habitatges, dels que 42.314 s’haurien d’acollir a algun règim de protecció (22%) i dels que només 1.865 serien per joves en règim de lloguer. Però aquest Pla resulta força criticable, tant per la nul·litat en la definició dels instruments com per la manca d’efectius compromisos de la pròpia Generalitat. La prova més evident és que no s’han complert les seves previsions quant a la proporció d’habitatge protegit, mentre s’ha produït un notable increment en el nombre d’habitatges construïts.

Tampoc no s’ha generat un patrimoni públic d'habitatge, ni de compra ni de lloguer, de forma que una bona part de la població no troba en el mercat una oferta adequada a les seves necessitats: els joves, la gent gran, les famílies monoparentals, els immigrants o les persones amb nivells de rendes baixos, al llindar de l'exclusió social, són els sectors més afectats. Però no cal oblidar que l’increment de preus en el mercat ha estat tan excessiu que fins i tot les classes mitges no poden avui plantejar-se un accés raonable a l’habitatge.

Pèrdua d’efectivitat de la política de subsidiació dels tipus d’interès, continguda en els Plans d’habitatge. Necessitat d’alternatives

Un dels eixos bàsics dels Plans d’habitatge és la subsidiació dels tipus d’interès dels crèdits hipotecaris. Però aquesta política ha entrat en crisi en la segona meitat dels 90, perquè el mercat financer ofereix ja uns tipus d’interès molt ajustats i, per tant, el problema ja no són els interessos sinó el propi preu de l’habitatge.

La prova més fefaent de la manca d’adequació de la política de la subsidiació és que precisament no s’han sol.licitat els préstecs qualificats previstos en els Plans d’habitatge, de manera que des de 1998 la previsió de despesa prevista en els Pressupostos generals de l’Estat per aquest concepte s’han anat perdent. No s’han utilitzat doncs els fons que es destinaven a aquesta finalitat.

En aquesta situació, cal qüestionar la concepció d’uns Plans d’habitatge que no compleixen els seus objectius i substituir les mesures fins avui adoptades per una política d'habitatge més complexa.

Però les administracions de l’Estat i la Generalitat ni tan sols han plantejat l’estudi de fórmules d’ajut alternatives, substitutives de la subsidiació dels tipus d’interès. Semblen convençuts que no cal fer més que esperar que les lleis del sistema de mercat actuïn.

Les característiques d’un nou Pla català de l’habitatge

A Catalunya cal un Pla autonòmic amb contingut propi. No es pot seguir fent com ara: simplement administrar el que defineixen els Plans d’habitatge estatals, sense destinar més recursos ni fixar uns objectius propis.

Els Plans d’habitatge de l'Estat són només un marc, amb consignació de recursos i fixació de quotes globals per Comunitats Autònomes. Per tant, s’ha de dissenyar un Pla català que fixi ajuts en matèria d’habitatge, establint-se clarament quina és la despesa que es destina a aquesta finalitat, quines són les fons de finançament i quins són els tipus d’ajut que s’ofereixen a la població.

El Pla català ha de ser molt diferent al fet públic l’any 2003, doncs ha de caracteritzar-se per la cohesió i coordinació de totes les iniciatives de la pròpia administració autonòmica, evitant la dispersió actual. També ha de ser el punt de partida pel diàleg amb l’Administració central i amb els municipis, amb mesures flexibles però també amb control, evitant abusos i fomentant actuacions exemplificadores.

En la part propositiva del present document es detallen les mesures orientadores que haurien d’informar l’elaboració del nou Pla.

Concreció de la proposta

1. Objectius d’una nova política d’habitatge

L’abandó conscient de les polítiques d'habitatge en els darrers anys ha estat possible pel miratge d'un moment particularment bo pel sector de la construcció, amb les baixades dels tipus d'interès, considerant els nostres governants, a Barcelona i a Madrid, que el mercat compleix perfectament l'atenció de les necessitats d'allotjament de la població. Però avui sabem que la bonança del sectors de la promoció, construcció i financer ha derivat en especulació i escalfament forçat de la demanda, així com un creixement descontrolat de l’edificació que generarà nous problemes no previstos i contribuirà a llarg termini a una reducció en la qualitat de vida de les persones.

L’augment de preus del mercat immobiliari a Catalunya i Espanya supera àmpliament el d’altres països de la Unió Europea, incrementant la distància que tradicionalment ha separat les respectives possibilitats d’accés a l’habitatge de la població. A més, s’ha produït una sobrevaloració en els preus, com a conseqüència de factors que res tenen a veure amb les demandes de les persones necessitades d’habitatge.

A Catalunya la població sofreix una especial desassistència en matèria d’habitatge, amb un govern que no mostra cap sensibilitat i permet immòbil l’exclusió d’un nombre cada cop més elevat de persones i famílies a la utilització d’un bé de primera necessitat com l’habitatge.

En atenció a les apreciacions exposades, ICV-EA ha elaborat la seva proposta pròpia per posar fi a la passivitat que ha caracteritzat als poders públics en matèria d’habitatge, considerant que el Parlament que sorgirà de les properes eleccions ha d’enfrontar la resolució d’un problema com un dels més greus que afecten al conjunt de la societat.

Seguidament es resumeix l’abast de la proposta, dirigida a garantir l’accés a un habitatge digne i adequat, i a més poder fer-ho en les diferents etapes de la vida de les persones.

Una política d’habitatge ha de tenir els següents objectius :

- Donar compliment efectiu al mandat constitucional i al dret humà fonamental que tothom ha de tenir accés a un habitatge digne, garantint la qualitat de vida.

- Adaptar l’habitatge a les demandes i necessitats variables de la persona i del nucli familiar al llarg de la vida (necessitat d’espai disponible, diversos usos i funcions, i formes de convivència i d’ajuda mútua).

- Adaptar l’habitatge a les diverses situacions laborals, d’ingressos i de disponibilitats econòmiques, sense que s’hagi d’hipotecar la vida.

- Facilitar la mobilitat sobre el territori per raons de treball o de canvi del nucli familiar o d’altres interessos de la persona, el que vol dir facilitar el canvi d’habitatge reduint els desplaçaments obligats.

- Regular i limitar els preus de l’habitatge i del sòl, tant de propietat com de lloguer.

- Fer compatible l’adaptació de l’habitatge a les necessitats de les diverses etapes de la vida i a la mobilitat sobre el territori, amb el desig de moltes persones i famílies d'invertir en la propietat d’un o més habitatges com a inversió de l’estalvi familiar i com a previsió de necessitats futures.

- Facilitar la recuperació, rehabilitació i ocupació dels habitatges buits o infra-utilitzats.

- Promoure la cohesió, la integració social i cultural i la convivència als pobles, ciutats i barris: evitar els ghettos i les exclusions socials, facilitar la mescla social.

2. Propostes de xoc

Davant una situació límit com la que es viu a Espanya i a Catalunya en els últims anys, cal adoptar de forma urgent mesures també límit i immediates. Els catalans no han de suportar per més temps el plegament de braços dels seus representants. Per aquest motiu IC-V defensarà al Parlament de Catalunya un canvi radical de política, sustentat en les següents:

2.1. Establiment obligatori d’una quota de protecció (“quota solidària”)

Establiment obligatori d’una quota de protecció (“quota solidària”) en totes les promocions d'habitatge, de tal manera que com a mínim el 20% de cada promoció privada es dediqui a habitatge protegit, ja sigui en la mateixa o excepcionalment en una altra promoció.

L'habitatge és un bé de primera necessitat. Aquesta característica, junt amb la invocació de l’essencial principi de la solidaritat, justifica l’aplicació de mesures que obliguin a què tota promoció d’habitatge lliure aporti una proporció d’aquest producte a la satisfacció de les necessitats de la població.

Es tracta d’aplicar a l’habitatge la mateixa lògica que ens conduiria a exigir que els forners elaboressin pa comú si resultés que només posen a la venda productes sofisticats i inabastables per la població; o la que justifica que la indústria farmacèutica produeixi medicaments genèrics alhora que posa en el mercat altres productes. Amb la imposició de quotes de producció es fa participar a tota la comunitat de la resolució d’una problemàtica socialment molt preocupant, com és l’exclusió del sistema d’un nombre cap cop més ampli de la població.

2.2. Programa per a l’habitatge buit.

Promulgar un Programa per a l’habitatge buit, amb crida a tots els propietaris perquè posin els seus habitatges buits en una Borsa de lloguer gestionada públicament, amb determinats requisits de preu i possibilitats d’ajuts per obres i altres garanties. El Programa anirà acompanyat d’una nova legislació d’arrendament forçós dels habitatges desocupats, obligant a tot propietari a que destini la seva propietat residencial a la finalitat socialment exigible: la seva ocupació. La Llei inclourà la imposició de tributs amb finalitats no fiscals, dirigides a gravar la propietat d’habitatges desocupats.

Segons el darrer cens de 2001, el nombre d’habitatges buits a Catalunya era de 414.000 unitats (un 12,7% del total). Més enllà de la fiabilitat d’aquestes dades de l’Administració central, en els darrers anys hem observat com l’habitatge s’ha convertit en un producte refugi per a la inversió de moltes persones i empreses que han buscat únicament l’obtenció dels guanys derivats de la transacció immobiliària. Aquest fet ha generat l’existència d’un elevat nombre d’immobles que no es posen en el mercat perquè l’expectativa de negoci del comprador no es veu satisfeta, i aquest queda a l’espera d’un augment de preus en el mercat. La situació dona lloc a l’existència d’un gran nombre d’habitatges que no serveixen per a l’únic fi socialment acceptable, que és donar satisfacció a les necessitats de residència de les persones.

Davant aquest fet, es fa necessària la imposició del deure d’ocupar els habitatges. Per aconseguir-ho, més enllà de les propostes dirigides a incentivar l’ocupació voluntària, cal preveure també mesures coercitives, que puguin adoptar-se en aquells casos en què la propietat mantingui una resistència injustificable a l’ocupació del seu bé. En conseqüència, s’hauran d’adoptar accions de foment i també de penalització als propietaris que mantinguin buits els seus habitatges.

2.3. Atenció, defensa i protecció dels adquirents, usuaris i llogaters dels habitatges.

Creació d’una unitat especial en la Direcció General de Consum, dirigida a l’atenció, defensa i protecció dels drets dels adquirents i usuaris d’habitatge, amb denúncia pública i actuació contra les empreses i particulars que posen en pràctica actuacions de mobbing immobiliari i pràctiques abusives en els processos de venda i d’intermediació.

En els últims temps s’ha fet pública la situació d’abús que fa temps venen patint nombrosos llogaters d’habitatge, subjectes a actuacions de mobbing immobiliari que no han generat cap actuació específica del govern de la Generalitat. També són conegudes les pràctiques enganyoses, abusives i especuladores de múltiples empreses i personal del sector de la venda i la intermediació immobiliària. Per aquest motiu, és urgent que l’Administració adopti mesures per posar fi a aquesta vergonyosa situació.

3. Propostes generals

A banda de les propostes de xoc i urgents, la política general d’habitatge de la propera legislatura haurà de construir-se a partir dels elements següents:

3.1.Augment de la despesa en habitatge

Increment de la inversió fins assolir la mateixa proporció d’aplicació del PIB que altres països de la unió europea, amb una mitjana del 2%. Això significaria passar del 0,75% al 1,5% en 4 anys.

3.2. Pla d’Habitatge a l’Abast.

Aprovació del Pla de l'Habitatge de Catalunya, com a Pla propi, complementari al "Plan de Vivienda 2002-2005" estatal, discutit amb les administracions locals i els agents socials (promotors públics, cooperatives, veïns...) i que defineixi clarament els objectius territorials i socials i els instruments de la creació d'habitatge, amb el desglossament de les actuacions per tipus i la seva quantificació econòmica. En el Pla de l’Habitatge es contemplarà de forma especial el foment de l’habitatge de lloguer, la rehabilitació i el mercat secundari i la habilitació dels habitatges buits.

3.2.1. Habitatge protegit i públic

  • Elaboració generalitzada, en l’àmbit local i ajustant-se a les específiques necessitats de cada municipi, de Programes Locals d’habitatge.
  • Establir com a principi que dels habitatges protegits, la meitat dels quals han de ser de lloguer.
  • Protecció de 22.000 habitatges/any (nova construcció i segona mà), la meitat de lloguer, i dels quals 16.000 han de ser de promoció pública durant la legislatura. El lloguer serà prioritàriament destinat a gent jove i a la demanda menys solvent.
  • En el nou planejament urbanístic (nous creixements urbans), reservar com a mínim un 50% del sostre per habitatge protegit, la meitat del qual ha d’estar destinat a lloguer.
  • Mentre no es disposi del sòl apte per promoure habitatge protegit, i atès la situació actual d’urgència, s’establirà una quota de protecció (“quota solidària o barra de quart”) en totes les promocions d’habitatge, incloses les de renovació i rehabilitació, de tal manera que com a mínim el 20% de cada promoció privada es dediqui a habitatge protegit, ja sigui en la mateixa o excepcionalment en un altre promoció.
  • Allargament dels anys de protecció fins a 30 anys, estudiant la possibilitat d’una protecció indefinida. Desaparició de la possibilitat de desqualificació al llarg del termini de protecció.
  • Caldrà modificar la Llei d’Urbanisme catalana i la futura Llei de l’Habitatge en aquest sentit.
  • Ajuts a l’adquisició i promoció de sòls privats per destinar-los a la construcció d’habitatge protegit, amb mecanismes per a la cobertura dels diferencials de cost que permetin la construcció protegida.
  • Gestió i control públic de l’adjudicació de tots els habitatges protegits de promoció privada, com a forma d’assegurar que aquests habitatges es destinin a persones/famílies autènticament necessitades d’habitatge.

3.2.2. Creació de patrimoni públic de sol i habitatge

  • Ajuts específics per a la creació de patrimonis públics de sòl i d'habitatge, amb especial consideració de les operacions que permetin mantenir la titularitat pública: dret de superfície o lloguer. En la creació dels parcs públics es tindran en compte les vies acollides en la nova Llei d’Urbanisme, com el dret de tempteig i retracte, les reserves de sòl o el règim d’alienació forçosa.
  • Protecció d’actuacions d’allotjament col.lectiu: albergs, allotjament per temporers, residències, centres d’acollida, etc.
  • Programes específics d’integració dels sectors exclosos (casos emergència social), tant per accés en lloguer com propietat, amb coordinació amb àrees de benestar social.
  • Recuperació d’habitatge protegit mitjançant l’aplicació dels drets de tempteig i retracte i la venda a carta de gràcia, regulats en la normativa específica.

3.2.3. Foment de l’habitatge de lloguer.

  • Augment de l’irrisori parc de lloguer actual, destinant al règim de lloguer el 50% dels nous habitatges públics protegits.
  • Promoció d’habitatges de lloguer en rotació, destinats als joves. La idea és afavorir l’emancipació i l’accés a l’ensenyament superior dels estudiants.
  • Promoció d’habitatges de lloguer assistits, destinats a la tercera edat.
  • Ajuts personals per satisfer les rendes de lloguer impagades.

3.2.4. Rehabilitació i mercat secundari.

  • Augment de les actuacions protegibles de rehabilitació, per millorar la qualitat dels parcs d’habitatges existents.
  • Programes específics de remodelació dels barris degradats i amb patologies.
  • Programes específics de supressió de dipòsits d'aigua i d'instal.lació d'ascensors.
  • Ajuts personals per a l’accés a habitatges lliures de segona mà (mercat secundari), en funció dels ingressos familiars i complint l'habitatge determinats requisits de superfície, valor i finançament.
  • Regular com a dret dels ocupants -i conseqüent obligació dels propietaris- que l’habitatge sigui complet i reuneixi les condicions per a ser ocupat, preveient alhora les condicions en què haurà de produir-se la seva conservació i manteniment al llarg del procés d’ocupació.

3.2.5. Habitatges buits.

  • Compra i rehabilitació d'habitatges desocupats, per completar el parc públic de lloguer i tornar a posar en circuit habitatges ja existents, especialment en llocs on hi ha una major necessitat de protecció pública.
  • Aplicació de convenis de cessió d'habitatges buits amb els seus propietaris, rehabilitant-los amb destí a lloguer.
  • Creació del registre d'habitatges desocupats, per a l’aplicació de l’arrendament forçós.

3.2.6. Gestió del Pla

El Pla serà gestionat per l’AGÈNCIA CATALANA de l’HABITATGE, ens públic que ha de tenir com a finalitat la realització i impuls –directa o indirecta- del conjunt d’actuacions, propostes, promocions, convenis, etc. que es vulguin tirar endavant en cada etapa del Pla d’habitatge.
L’Agència gestionarà també el parc públic d’habitatges a través de la Borsa d’habitatge públic -tant de venda com de lloguer-, sens perjudici de la necessitat de subscriure acords i convenis amb Agències de caràcter local i entitats sense ànim de lucre. A través de la Borsa s’impulsaran convenis amb propietaris d’habitatge disposats a cedir-los temporalment en lloguer, amb fixació de garanties i incentius per ambdues parts i intermediació de l’Agència. En la gestió pública es farà especial incidència en la posada en pràctica d’altres sistemes d’accés a l’habitatge diferents de la compra o el lloguer, com són l'usdefruit, el dret d'ús i habitació, la venda a carta de gràcia, la renda o cens vitalici, el lloguer amb opció a compra, la cotitularitat, etc. També s’impulsarà l’assistència a les subhastes d’habitatge, com a forma de conèixer situacions especialment desfavorables dels propietaris dels béns subhastats i, si és el cas, comparèixer a l’adquisició. La informació de la Borsa d’habitatge serà descentralitzada a tots els Ajuntaments, per tal d’aconseguir un sistema estable i transparent d’oferta d’habitatge públic a tot el país.

 

3.3. Prioritzar l’habitatge en la inversió en obra social de les Caixes d’estalvi.

Les Caixes van néixer amb clara vocació de benefici social, i per això la legislació les obliga a destinar a obra social tots aquells excedents anuals (beneficis) que restin un cop realitzades les dotacions per a reserves que garanteixin la solvència de l’entitat i després del pagament del corresponent IS.

En el destí de l’obra social hi ha intervenció pública, en tant és el Govern de la Generalitat qui Programa els sectors on s’han d’encaminar les inversions. Tanmateix, el govern català ha mostrat més interès en intervenir en els nomenaments de les persones que han d’administrar les Caixes que en controlar el destí dels seus fons d’obra social. Per tant, atenent a la gravetat del problema, l’habitatge ha de ser sector prioritari d’inversió en obra social de les Caixes d’estalvi. A més, el pressupost destinat a obra social s’haurà de fer públic a la ciutadania.

3.4. Mesures fiscals.

Les mesures fiscals han de respectar un principi prevalent: que no puguin ésser absorbides pels preus del mercat. Per aquest motiu, ens oposem a les mesures generalitzades de reducció dels impostos a l’adquisició, ja que està demostrat que, si el preu no és controlat, únicament contribueixen a traslladar els imports de suposat benefici al preu que obté el venedor.

Alhora entenem que els actuals beneficis per l’adquisició d’habitatge en l’IRPF configuren una política fiscal regressiva, en tant no diferencien ni nivells de renda ni preu d’adquisició del bé, agreujant a més el fenomen d’escalfament forçat de la demanda que patim els últims anys.

Proposem l’adopció de les següents mesures:

  • Reducció de les actuals deduccions fiscals generalitzades en l’IRPF per a l’adquisició d’habitatges, diferenciant els ajuts en funció del nivell de renda del contribuent i el preu d’adquisició de l’habitatge.
  • Reducció de les deduccions fiscals establertes en el tram català de l'IRPF per a l’adquisició d'habitatges, donada l’escassa efectivitat de la mesura i l’error que suposa no distingir nivells de renda ni preus del bé adquirit. El finançament del nou Pla català de l’habitatge sorgiria en part de la supressió d’aquestes deduccions, totalment inadequades.
  • Penalització de l’adquisició que no es refereixi a l’habitatge habitual, en la línia de frenar l’escalfament de la demanda que existeix en l’actualitat.
  • Ampliació dels ajuts fiscals recentment reintroduïts pel govern del PP en l’IRPF dels llogaters d’habitatge.
  • Concentració dels ajuts als promotors de lloguer en aquells supòsits en què el preu del lloguer final estigui controlat.
  • Aplicació d’un IVA reduït del 4%, només per als habitatges protegits però en tots els règims de protecció.
  • Subjecció a IVA (però amb exempció) per habitatges de lloguer, per tal que els promotors puguin recuperar l’impost suportat sense haver de repercutir-lo al llogater.
  • Aplicació de bonificacions en l’ITP-AJD i ICIO, tot i que només en l’adquisició i construcció d’habitatge protegit (inclosa la segona mà).
  • Com a mesura de gestió de l’agència tributària, major control i persecució de les operacions realitzades amb diner opac3.5.Altres propostes
  • Proposta de modificació de les lleis estatals del règim del sòl i valoracions i d’expropiació forçosa, per aconseguir: que el sòl no sigui utilitzat com a valor especulatiu; es faciliti la creació d'amplis patrimonis de sòl; sigui possible expropiar a preus que no valorin expectatives urbanístiques no materialitzades sobre els terrenys.
  • Foment i protecció de l’activitat dels operadors socials i les entitats sense afany de lucre.
  • Acolliment de noves tipologies d'habitatge. Dins l’habitatge protegit ha de ser possible diversificar les tipologies edificatòries, deixant d’equiparar habitatge i família nuclear. Per aquest motiu s’elaborarà una nova normativa que permeti fer pisos amb una nova concepció dels serveis, destinats a gent que viu sola, en parella, a grups reduïts o nombrosos de persones sense llaços familiars, etc. En aquestes noves tipologies es consideraran especialment els requeriments d'adaptabilitat i accessibilitat per a totes les persones, sense barreres arquitectòniques als edificis. S’incrementaran les experiències i normatives d’industrialització de materials i d’energia amb criteris de sostenibilitat.
  • Coordinació de mesures entre les polítiques d’urbanisme, d’habitatge i de benestar social, en reconeixement de l’especial vinculació existent entre aquestes matèries.
  • Constituir Consells sectorials i de ciutat en l’àmbit de l’urbanisme per crear espais de participació en aquest sentit.
  • Obligatorietat de destinar a habitatge protegit o de preu limitat tots els sòls residencials propietat dels Ajuntaments i la Generalitat.

(...)

4.2. Habitatge.

L'actuació de la Generalitat en matèria d'habitatge per a la gent jove ha de girar, bàsicament, al voltant de dos conceptes: la construcció d'habitatges de lloguer i la masoveria urbana. Cal fomentar la construcció d’habitatges ecològics, tant els de promoció privada com els públics. A la vegada, les accions que es duguin a terme han de ser coordinades amb els ajuntaments.

4.2.2. Habitatges en règim de lloguer.

Partint de la base que l'habitatge de lloguer és el que més s’ajusta a les necessitats dels i les joves, la priorització d'aquest règim per sobre del de compra ha de ser, doncs, l’opció política en la qual cal treballar. Així doncs, la Generalitat ha de comptar dins de les seves promocions públiques d'habitatge amb un pla per a crear habitatges de lloguer sota preu del mercat per a la gent jove amb un nivell màxim d'ingressos. Les condicions que han d'envoltar les normatives per accedir-hi ha de tenir present la dinàmica de la realitat juvenil. Fora de la promoció pública, hi ha una altra fórmula a potenciar com és l'ajut al pagament del lloguer d'habitatges que estan en el mercat.

Les construccions d’habitatge de lloguer han de ser prioritaries al nou govern d’esquerres de la Generalitat de Catalunya.

  • Construir 15.000 habitatges de lloguer destinats a joves a tota Catalunya en 4 anys, distribuïts segons les necessitats demogràfiques, socials i econòmiques específiques de cada territori.
    ∞ Construcció de 500 habitatges de lloguer destinats a joves a totes les ciutats de més de 15.000 habitants, i de 100 habitatges als nuclis d’entre 5.000 i 15.000 habitants.
    ∞ Dotar a cadascuna de les zones universitàries catalanes de 250 places com a albergs-residències d’estudiants.
    ∞ Construcció a cadascuna de les zones universitàries catalanes de 100 habitatges destinats a estudiants.
  • Construir edificis comunitaris (“residències per a l’emancipació”) destinats a la primera vivenda o a situacions especials conjunturals, amb alguns serveis compartits i espai individualitzat. Entesos com a equipaments i dotats de personal i servei i preferentment cogestionats. Aquestes promocions han de ser prioritàriament per a joves en situació molt precària.
  • Ampliar els ajuts de tipus financer a la gent jove per a l’adquisició d’un habitatge (crèdits tous, subvencions a fons perdut, moratòries, subrogacions, avals i garanties públiques...) i reformar el mercat hipotecari.
  • Establir convenis amb les Caixes d’Estalvi catalanes que vinculin les funcions socials d’aquestes caixes i alhora cerqui com a objectiu prioritari l’accés a l’habitatge per part de la gent jove. Així mateix, que financiïn promocions privades d’habitatge de lloguer.
  • Reforma del mercat hipotecari: noves modalitats de préstecs hipotecaris i de procediments de cobrament dels deutes hipotecaris (moratòries, subrogacions, substitucions, avals i garanties públiques).
  • Creació d’un banc d’habitatges. Programa per a la utilització o intercanvi d’habitatges desocupats temporalment.
  • Assegurar que aquests ajuts arribin a joves que estiguin en una situació més precària.

4.2.3. Masoveria urbana.

La masoveria urbana és una forma d’ocupació d’habitatges desocupats, d’una forma regulada i legal. Aquesta pel que sabem neix a centre-Europa i el Regne Unit, als anys vuitanta, com a resposta al fenomen “squater” i a les pressions de l’esquerra i dels verds. Es tracta de la cessió d’un habitatge deshabitat a joves. Aquests/es el mantenen i el fan servir, sempre amb el consentiment del propietari o propietària i l’acció mitjancera d’un organisme públic. Val a dir que encara que funciona en alguns països (Ex. Suïssa, Regne Unit), no es tracta d’una pràctica molt estesa; al contrari dels pisos de lloguer per a joves o les promocions públiques.

La masoveria urbana no només dóna sortida a la manca d’habitatge per al sector jove de la població sinó que a més actua o interactua en altres afers com: L’especulació sobre edificis en centres històrics, amb la conseqüent pujada de preus. Ajustar i fer competència al lloguer privat, aconseguint fins i tot rebaixes en les tendències a l’alça dels mateixos. Manteniment dels edificis del centre històric i de la vida dels mateixos. (Millora de façanes i estructura). Anivellar les edats que ocupen aquests barris generalment molt avançades. Lluitar contra els lloguers precaris d’alguns habitatges d’aquesta zona en males condicions.

  • Crear un programa de masoveria urbana que censi els habitatges desocupats i promogui l’acord entre propietari i ocupants.
  • Que aquest programa segueixi el model de països com el Regne Unit, que asseguri l’ocupació de la vivenda, tal com estigui buida, i que no afavoreixi que el propietari pugui negar-se i continuar especulant.
  • Creació d’un cens d’habitatges desocupats per a la masoveria urbana i la rehabilitació.
  • Llei sobre els habitatges desocupats. En pacte amb els ajuntaments per tal que puguin intervenir fiscalment, gravar un habitatge desocupat sense causa justificada i premiar a qui participi en programes de masoveria urbana.
  • Impuls per a la creació de cooperatives de masovers/es urbans/es.
  • Impulsar altres formes com compartir pis de manera més estable entre joves i gent gran.

(...)

 

DONES I HOMES: QUE LA DIFERÈNCIA NO SIGUI DESIGUALTAT

Un nou model d’organització de la societat:

Els homes i dones d’ICV-EA i Dones amb Iniciativa volem una nova forma d'organitzar tots els àmbits de la nostra societat perquè aquesta no giri a l’entorn del treball productiu, perquè homes i dones puguem compartir la vida familiar, laboral i participativa sense desigualtats.

I des del nostre punt de vista aquest objectiu requereix:

- Trencar amb la parcialitat del model androcèntric (on només es reconeix les experiències, les tasques i els valors associats tradicionalment als homes)

- Reconèixer i donar valor a les experiències i aportacions de les dones

- Eliminar els obstacles que encara avui tenim les dones per accedir lliurement i en igualtat d’oportunitats a molts espais de la nostra societat.

- Reclamar el compromís dels homes i de l'Estat del Benestar amb les tasques de cura de les persones i el treball domèstic.

- Reconèixer el potencial transformador de la societat que té l’acompliment d’aquestes aspiracions.

ICV-EA anomena el conjunt de propostes resumides en aquests cinc principis “feminitzar la societat”. Aquesta “feminització de la societat” és una perspectiva que ha de ser present de forma transversal a totes les polítiques del Govern de la Generalitat (i de la resta d’institucions). Des del compromís d'ICV-EA i Dones amb Iniciativa amb aquesta fita, destaquem les dues següents propostes integrals:

1. Canviem els temps, transformem la societat : Cap a una Llei integral de regulació dels temps

En els darrers 30 anys a casa nostra, les dones hem aconseguit la igualtat d’oportunitats només a nivell formal. La constitució prohibeix la discriminació per raó de sexe. Les dones hem anat, mica en mica, incorporant-nos als àmbits tradicionalment masculins, però no ho hem fet en les mateixes condicions. L’accés de les dones en aquestes esferes s’ha permès sempre i quan això no modifiqués l’ordre establert, ni en els àmbits de les grans preses de decisió (només el 24,41% dels llocs directius són ocupats per dones), ni a les llars, on les dones continuem treballant 5 vegades més que els homes.

Aquest model on les dones acumulen les tasques de treball productiu i les de treball reproductiu provoca que les dones disposin de menys temps en activitats d’entreteniment, d’estudi, lectura...perpetuant encara més la segregació de rols tradicional: el masculí i el femení.

Avui l’únic que compta és el treball remunerat i no les altres tasques socialment necessàries i això implica les prioritats i objectius de les polítiques públiques. Alhora la vida de les persones s’organitza pels interessos empresarials, mantenint jornades laborals més llargues del que socialment seria necessari, en una societat amb una correcta distribució dels treballs i la riquesa.

Tot això es tradueix en un sistema irracional que no ens agrada: volem que es visibilitzi i es doni importància a les tasques tradicionalment realitzades per dones, sovint associades a valors com l’atenció als altres, la tendresa i la solidaritat.

Model:

Volem un sistema organitzat en funció de les necessitats vitals de les persones; on es valorin tots els treballs socialment necessaris, remunerats o no; que els serveis públics o privats no pressuposin que hi ha un home que porta el sou a casa i una dona que la gestiona; volem compartir les responsabilitats i la presa de decisions a la llar, a l’empresa, a la política; volem compartir la riquesa.

1.1. Una Llei integral que reguli de forma unitària l’organització dels temps en l’àmbit laboral, al llarg de la vida i en l’organització de les ciutats.

A. 1.1.1.Mesures per a regular els temps en l’arc de la vida

  • Establir el permís de paternitat i maternitat (per part, adopció o acollida), com un dret individual, i incloent un dret exclusiu del pare de 4 setmanes addicionals al permís existent.
  • Estudiar la duplicació del temps del permís de paternitat i maternitat per part múltiple.
  • Regular la reducció de jornada per a homes o dones per a l’ atenció dels fills i filles fins els 12 anys o altres familiars dependents. La diferència en la cotització serà assumida per l’Administració de l’Estat. Es fomentaran mesures reversibles de mitja jornada, teletreball i treball a domicili, horari flexible d’ entrada o sortida, flexibilitat en torns, horari intensiu.
  • Regular la possibilitat d’excedències per motius personals: en concret, 11 mesos durant el conjunt de la vida laboral, d’excedència per a la formació; i excedències per raons familiars particulars.
  • Ampliar el permís de lactància fins una hora no reduïble.
  • Estudiar possibles accions positives per a la incorporació dels homes a l’àmbit domèstic.
  • Augmentar la dotació de beques i adaptar-ne el disseny per tal que ofereixin un veritable suport als i les joves que realitzen l’anomenada “triple jornada”: estudi, treball laboral i treball domèstic.
  • Revisar l’organització dels temps a les universitats: establir horaris de classe més compactes i intensius, i revisar les normatives de permanència i els plans d’estudi per afavorir les anomenades “vies lentes” de realització dels estudis.
  • Donar suport a les famílies monoparentals estudiant mesures com: un permís equivalent a la lactància (d’una hora) extensiu fins els 12 anys i prioritat en l’accés (i en la proximitat) a la xarxa 0-3.
  • Establir accions de foment del temps per a la participació política. Estudiar possibles excedències de 4 anys (també a les empreses privades) per a ocupar càrrecs electes locals.

1.1.2. Mesures per a regular els temps en el treball

  • Reduir la jornada laboral a 35 hores.
  • Fomentar els nous jaciments d’ocupació.
  • Reformar les empreses de treball temporal.
  • Augmentar el SMI (salari mínim interprofessional) per sobre dels 600 euros.
  • Limitar legalment la utilització dels contractes temporals.?
  • Reduir les hores extraordinàries.?
  • Restringir el treball nocturn.
  • Redefinir les “activitats pesades”.
  • Introduir beneficis fiscals per a empreses que contracten treballadors o treballadores per a suplir baixes i excedències, des d’un mes abans de fer-se efectives.
  • Modificar el contracte de jornada a temps parcial, amb l’objectiu que la flexibilitat no sigui equivalent al retrocés en drets dels i les treballadores. Establiment d’un mínim d’un 70% de la jornada i equiparació en la cotització (i el conjunt de drets socials) dels treballadors i les treballadores a temps complet.

1.1.3. Mesures per a regular els temps en la ciutat: Pactes Locals dels Temps

  • Instar i donar suport econòmic als municipis per a la realització de plans territorials dels temps. Els plans territorials dels temps són instruments unitaris i experimentals relatius al funcionament dels sistemes horaris dels diferents serveis urbans i la seva harmonització i coordinació gradual. Els PLT planifiquen en els diferents àmbits dels Serveis públics, Serveis privats, Activitats comercials, Activitats culturals i turístiques, Transports, etc...
  • Elaborar aquests PLT mitjançant processos participatius d’àmbit local, a través de l’impuls de les alcaldies de pobles i ciutats. En el cas dels municipis menors de 20.000 habitants, aquests processos participatius, i els mateixos plans podran fer-se de forma mancomunada.
  • Garantir que l’avaluació i el seguiment a escala local i autonòmic es farà mitjançant la creació de comissions de composició mixta que garanteixen la presència dels i les representants de l’Administració local i autonòmica, els sindicats i les patronals, associacions de consumidors, de joves i de dones, consorcis i ens de gestió de transports públics i col·lectius, associacions de comerciants i associacions de veïns, així com el conjunt d’entitats que, a cada cas, puguin contribuir a la difusió dels PLT.
  • Crear òrgans consultius d’experts i expertes depenents d’aquestes comissions mixtes.
  • Fomentar la creació d’un Fons per a l’harmonització dels temps, que doni suport econòmic a les iniciatives experimentals dutes a terme pels ens públics o privats per a la coordinació dels horaris, la compatibilització de les diferents esferes de la quotidianitat, i la valorització dels usos no remunerats dels temps.
  • De forma interna a l’Administració de la Generalitat prendre les següents mesures:

    ∞ Incorporació de les TIC per a oferir part dels serveis a la ciutadania.
    ∞ Promoció i suport als bancs del temps.
    ∞ Formació dels agents involucrats (membres d’associacions, coordinadors de serveis...), i formació de personal especialitzat per a la sensibilització, coordinació i seguiment a escala micro.
    ∞ Difusió i sensibilització.
    ∞ Incorporació de fórmules horàries que permetin prestar serveis ampliant horaris, sense que això repercuteixi en una pèrdua de drets socials dels treballadors i les treballadores.

1.1.4. Altres mesures:

  • Incorporar estadístiques sobre les desigualtats en l’ús del temps a Catalunya. És important esmentar d’una forma explícita la funció de les estadístiques i la necessitat de comptar amb dades fiables que especifiquin el biaix de gènere dels usos dels temps i de l’exercici de determinats drets com l’ensenyament, el treball, o la paternitat i la maternitat. Així mateix, de forma anual, s’haurà de garantir un coneixement extens de l’organització dels temps de vida de la població i de la influència dels plans territorials en aquests.
  • Realitzar campanyes informatives. La difusió d’aquesta llei s’haurà de realitzar mitjançant campanyes informatives que aprofundeixin en els drets vinculats a un ús lliure (i no fruit de la desigualtat) del propi temps i també de les polítiques públiques que faciliten l'exercici d'aquests drets.
  • Incorporar el treball reproductiu en les estadístiques econòmiques nacionals i instar la resta d’administracions públiques a prendre la mateixa mesura.

2. Contra la violència de gènere en l’àmbit familiar, suport a qui la viu.

El 2002 s’han produït a l’ Estat 74 casos mortals de violència contra dones en l’àmbit familiar a l’Estat. Catalunya és la tercera comunitat autònoma en nombre de denúncies per agressions. La gravetat dels fets fa palesa la importància d’una atenció adequada a aquest fenomen entenent que és un problema social més enllà de la suma dels casos individuals. Les denúncies per maltractaments augmenten any rere any, indicant que la societat ha disminuït la seva tolerància respecte a aquest tipus de violència, en canvi el nombre de morts no minva.

A Catalunya hi ha 105 places d’acollida per a dones maltractades. Aquesta xifra encara és molt lluny de les recomanacions de la UE – un allotjament familiar per cada 10000 habitants -. Les institucions han respost de manera heterogènia a la creixent demanda social d’atenció a aquest fenomen i és cada vegada més necessària una coordinació interinstitucional, evitar les duplicitats i rentabilitzar els recursos per fer-los més eficaços.Model

ICV-EA vol combatre les diverses formes de violència de gènere (contra les dones pel fet de ser dones) tant en l’àmbit familiar, com en el lloc de treball, com en qualsevol espai vital d’una dona de qualsevol edat..Treballem per assolir una convivència pacífica en tots els espais de la vida començant per l’espai privat i acabant per l’espai laboral. Maltractaments o assetjament sexual en el treball son dos fenòmens de dimensió social que necessiten d’una intervenció integral i global des de tots els àmbits per poder-los eradicar: Les mesures pal.liatives i d’atenció a les víctimes haurien de ser indestriables de la prevenció primària (educació per a la no-violència) i la prevenció secundària (dirigida a la població més vulnerable) i haurien d’anar acompanyades d’una correcta atenció a les dones maltractades en vistes a reinserir-les laboral i socialment

2.1. Fer la Llei integral contra la violència de gènere

  • Que es desplegui mitjançant un Pla integral atenent el procés de la violencia i el procés que han de realitzar les dones, per tal que la regulació sigui efectiva en el suport a les víctimes.
  • Garantia de l’equilibri territorial dels recursos destinats al combat contra la violència de gènere i adaptar-los a la diversitat de necessitats en base al territori.
  • Col.laboració i dignificació dels recursos per a les entitats que treballen en aquest camp.
  • Destinar un 0,25% del pressupost de la Generalitat de Catalunya contra la violència de gènere en les seves vessants de sensibilització, prevenció i d’atenció a les víctimes.
  • Posta en marxa de l’observatori sobre la violència contra les dones per unificar i sistematitzar la recollida de dades (incloent el número de víctimes mortals) i poder en tot moment conèixer la dimensió del fenomen de la violència i proposar les actuacions més adients en el territori.

2.1.1. Que abasti la prevenció

  • Amb plans de formació en aquest camp per a les i els professionals que aborden aquest fenomen (professionals socials, cossos de seguretat, judicials i sanitaris implicant totes les conselleries).
  • Campanyes institucionals de sensibilització ciutadana.
  • Reforç del paper dels equips psicopedagògics en la detecció del maltractament i abús sexual.
  • Incorporació de la qüestió de la violència de gènere a l’ensenyament primari i secundari i realització de tallers de prevenció de la violència a les parelles joves.
  • Realització d’un pla adreçat a fills i filles de la violència per tal que no reprodueixin rols i que involucri l’àmbit escolar.

2.1.2. I l’atenció a les víctimes

  • Creació d’un catàleg i mapa de recursos que inclogui recursos d’emergència i de llarga durada, de les diferents institucions i entitats involucrades.
  • Dotació de recursos de llarga durada no residencials. Les víctimes de violència són tan diverses com el conjunt de la societat, els recursos d’atenció no poden respondre a models tancats i estereotipats de “la víctima”.
  • Creació d’ un fons de garantia d’aplicació immediata per a víctimes de violència de gènere sense recursos econòmics.
  • Recursos diversificats (des dels psicològics passant pels policials i fins als materials) per garantir la protecció de la dona després d’una ordre d’allunyament.
  • Dignificació dels equipaments residencials d’emergència i llarga estada.
  • Obligatorietat de dissenyar protocols i circuits de coordinació en l’àmbit local i comarcal (que incloguin els diversos àmbits de les polítiques públiques: sanitat, seguretat, serveis socials, justícia, cossos de seguretat estatals).
  • Increment del nombre de professionals especialitzats i del seu horari d’atenció en tots aquells espais que intervenen en un moment o altre en un cas de violència: sanitari, judicial, policial, serveis específics, etc.
  • Proposarem que s´estableixin mecanismes de control judicial i policials per als agressors alhora que farem propostes per elaborar programes de rehabilitació dintre i fora de les presons adreçats a agressors.
  • Impuls d’accions per a la creació de grups específics d’atenció especialitzada a les dones víctimes de violència en tots els cossos de seguretat.
  • Impuls de la creació de jutjats especialitzats en aquest tema.
  • Proposta d’un seguiment específic de les sentències sobre maltractaments a les dones per part del Defensor del Poble i del Consell General del Poder Judicial.
  • Desvinculació de la dotació de recursos per a les víctimes de la circumstància de la denúncia (és un dret que s’ha de poder gaudir sense contrapartides)

3. Propostes incloses en els diversos apartats del programa electoral d'icv-ea

3.1. Treball i economia

El sentit més evident de la transmissió de valors patriarcals és la divisió de rols sexistes, que adjudiquen a les dones l’àmbit domèstic (el que s’ha anomenat treball reproductiu, perquè és la funció de la reproducció de la vida, no només en un sentit biològic, sinó social), i als homes l’àmbit públic (del treball remunerat, també anomenat treball productiu, la política, etc.). Aquests valors, malgrat l’evolució constant de la presència de les dones en el treball remunerat, han continuat, en bona mesura, presents. De fet, la significativa incorporació de les dones al mercat de treball en els darrers anys s'ha realitzat sense que hi hagués un reconeixement del temps de vida (els temps no “mercantilitzables” però socialment necessari). D’aquesta realitat en són mostra la manca de serveis de atEnciÓ a les persones i cura de infants i el fet de què la mobilitat als polígons industrials estigui lligada al cotxe propi.

L’activitat total és d’un 52,6% , però la taxa d’activitat femenina és d’un 47,17% mentre que la taxa d’activitat masculina; 70,36% (2n trimestre 2002). Per altra banda la taxa d’atur femení és de 13,04% , mentre que la taxa d’atur masculí és de 6,64%. Les dades d’atur són molt més elevades en les franges d’edat més jove (que és allà on la població femenina és més “activa”), però aquestes dades mostren una realitat esbiaixada: Les dades de l’atur no compten les “mestresses de casa”, que formen part de la població “inactiva”. A més a més, cal constatar que el col·lectiu més afectat per l’atur de llarga durada són les dones.

3.1.1. Contractació a temps parcial

L’ús extremament feminitzat del treball a temps parcial evidencia que aquests tipus de contracte operen de tal manera que mantenen la jerarquia econòmica al si de les llars. Del total d’aquest tipus de contractes, les dones representen un 77,6% .

3.1.2. Contractació temporal

La temporalitat afecta especialment les dones més joves, que són el sector de la població més vulnerable als contractes en precari, i que sovint, acaba amb l’allunyament del mercat laboral per matrimoni o maternitat, provocant l’accés discontinu al mercat de treball, i per tant la successiva precarització o fins i tot, a l’anomenada “inactivitat”. Dones: 41% [un 29,3% de les dones ocupades], Homes: 59% [un 21,6 % dels homes ocupats]

3.1.3. Segregació horitzontal

Hi ha una destacable diferència entre els treballs ocupats majoritàriament per homes i els ocupats majoritàriament per dones. En aquest segon cas, estan fortament vinculats a les tasques de cura o d’assistència (l’ensenyament, la sanitat, les tasques administratives, l’atenció al públic, i, el treball segurament més precari: el de la neteja). Els treballs típicament femenins estan menys reconeguts que els masculins. Els treballs realitzats per dones tenen en general, menors retribucions i se suposa que no cal formació per fer-los.

3.1.4. Diferència salarial

La diferència salarial entre homes i dones. Segons un estudi de l’OIT del 2003 les dones a Espanya guanyen entre un 27% menys que els homes per la mateixa feina. A més a més, els sectors més feminitzats tenen retribucions estructuralment baixes. Per això la discriminació salarial sovint és indirecta: fruit de la infravaloració dels treballs feminitzats.

3.1.5. Sostre de vidre (segregació vertical)

És com s’ha anomenat el fenomen pel qual, les dones no es promocionen en el si de les empreses. Cal recordar que els majors nivells de diferència salarial es donen en els escalafons més alts de les empreses, on els salaris estan al marge de les negociacions col·lectives. L’any 2000 a Espanya, les dones ocupaven el 31,81% dels llocs directius a les empreses privades i a les administracions, és a dir, un 7,9 % sobre el total de dones ocupades.

3.1.6. Assetjament sexual

Segons un estudi fet a CCOO, un 18,3% de les treballadores espanyoles s’enfronta a situacions en què els seus caps o companys envaeixen el seu espai físic amb invitacions sexuals no desitjades.

Per altra banda, aquest estudi també analitza el denominat assetjament ambiental, que afecta un gran nombre de treballadores, el 50,4 %, que pateixen de forma reiterada acudits de contingut sexual, comentaris sobre el cos o la vestimenta, que, emparant-se sota una suposada companyonia, són vexatòries per a les dones. Aquest tipus d’assetjament, encara que inicialment es consideri lleu, contribueix a crear un ambient hostil i que pot desencadenar situacions d'assetjament greu.

Cal dir que la precarietat laboral és un factor de risc en aquests casos: un 30% dels incidents els pateixen dones sense contractar.

El 62 % de les dones que es troben en aquesta situació intenten evitar el seu assetjador; fins i tot en algunes ocasions opten per abandonar la feina com a única forma d'acabar amb l’assetjament. En molts casos també s'arriba a una baixa laboral por depressió, a causa de l’estrès produït pel fet d'aguantar la situació. Tan sols el 3% de les dones que pateixen assetjament sexual arriben als tribunals (hi ha hagut només 3 denúncies a Catalunya l’últim any) i un 35% deixen la feina per a no patir-lo més.

3.1.7. Repartir els treballs per compartir la vida

Quan diem que volem feminitzar la societat, des d’ICV-EA estem defensant un model de funcionament que no posi més obstacles a les dones per assolir la plena autonomia i garanteixi, com a mínim, la igualtat d’oportunitats en l’accés al treball remunerat i a la formació.

Repartir els treballs permet més feina remunerada per a tothom i un repartiment de les responsabilitats familiars: eradicar els obstacles que tenim les dones per accedir i mantenir-nos en l’àmbit del treball remunerat, acabar amb la precarietat i la inestabilitat que afecta les dones de manera especial; repartir els treballs també vol dir apropar els homes a l’espai reproductiu, que puguin compartir, viure i gaudir de tot allò que té a veure amb l’entorn més proper dels éssers humans, l’espai de cura. Repartir els treballs vol dir també tenir més temps, més qualitat de vida, més oportunitats per accedir a la formació, per progressar, vol dir més benestar per a les dones i per als homes.

Propostes

  • La jornada laboral de 35 hores per repartir els treballs.
  • Desenvolupar plans específics d’ocupació i mesures per a l’autocupació.
  • Plans per promoure i cercar nous jaciments d’ocupació.
  • Portar a terme programes específics per a la inserció laboral de dones immigrades per ser un col.lectiu amb especials dificultats. Impulsar la modificació de la Llei d’Estrangeria perquè les dones immigrades puguin accedir al treball sigui quin sigui el mecanisme per a la seva entrada en el país
  • Formar, des de l'Institut Català de la Dona, el cos d'inspectors/inspectores de treball en el tema d'igualtat d'oportunitats (discriminació salarial, salut laboral, etc
  • Pactar amb les organitzacions socials plans d’acció positiva que garanteixin el dret al treball i a la promoció professional per a les dones.
  • Establir el permís de paternitat i maternitat (per part, adopció o acollida), com un dret individual, i incloent un dret exclusiu del pare de 4 setmanes addicionals al permís existent.
  • Estudiar la duplicació del temps del permís de paternitat i maternitat per part múltiple.
  • Regular la reducció de jornada per a homes o dones per a l’ atenció dels fills i filles fins els 12 anys o altres familiars dependents. La diferència en la cotització serà assumida per l’Administració de l’Estat. Es fomentaran mesures reversibles de mitja jornada, teletreball i treball a domicili, horari flexible d’entrada o sortida, flexibilitat en torns, horari intensiu, etc.
  • Regular la possibilitat d’excedències per motius personals: en concret, 11 mesos durant el conjunt de la vida laboral, d’excedència per a la formació; i excedències per raons familiars particulars.
  • Impulsar l’ampliació del permís de lactància fins una hora no reduïble.
  • Portar a terme accions positives per al repartiment de responsabilitats familiars entre homes i dones en l’administració pública i que siguin exemplificadores per a l’empresa privada.
  • Una atenció especial a les activitats de servei domèstic que està formada majoritàriament per a dones. S’ha d’abordar una reforma de la regulació vigent amb l’objectiu de millorar els drets d’aquestes treballadores.
  • Impulsar accions per a estimular i garantir la presència de les dones en els llocs de presa de decisió.
  • Impulsar accions per a afavorir que no es doni l’actual concentració massiva de dones en determinats sectors professionals (sobretot relacionats amb tasques de cura i menys valorats socioeconòmicament) i la pràctica absència en altres.
  • S’ha d’incloure la variable de gènere en tots els estudis, recerques i estadístiques. Incorporar estadístiques sobre les desigualtats en l’ús del temps. És important esmentar d’una forma explícita la funció de les estadístiques i la necessitat de comptar amb dades fiables que especifiquen l’esbiaix de gènere de l’ús del temps i de l’exercici de determinats drets com l’ensenyament, el treball, o la paternitat i la maternitat. Així mateix, de forma anual, s’haurà de garantir un coneixement extens de l’organització dels temps de vida de la població i de la influència dels plans territorials en aquests.
  • Serveis d'atenció a les persones i cura d'infants suficients per a garantir l’exercici del dret al treball per a homes i dones i, alhora, crear ocupació.
  • Incorporar el treball reproductiu en les estadístiques econòmiques nacionals i instar la resta d’administracions públiques a prendre la mateixa mesura.
  • Creació d’un servei específic per atendre conjuntament amb els sindicats l’assetjament sexual i el mobbing en els llocs de treball.
  • Cal combatre les xarxes d'explotació de la prostitució. Cal la persecució judicial dels proxenetes i els traficants de persones i realitzar mesures socials i d'inserció laboral per les prostituides. Així mateix caldria estudiar fórmules que garanteixin els drets socials de les persones que exerceixen la prostitució (sense que en cap cas es puguin beneficiar els proxenetes) així com oferir a aquests col.lectius mesures de suport social i d'inserció.

3.2.Educació i formació i mitjans de comunicació: La coeducació ha de ser la veritable educació

Tant l’escola com els mitjans de comunicació no són institucions aïllades de la societat, i tendeixen a transferir els valors i normes socials de l'època i la societat que els/les envolten. D’aquesta manera es tendeixen a reproduir una sèrie d’estereotips que perpetuen la desigualtat de gènere.

L’any 2000 l’Instituto de la Mujer va rebre 339 denúncies per publicitat sexista a l’Estat, la qual cosa evidencia que “la dona”, en publicitat, segueix sent tractada com un objecte de decoració o reclam sexual, mentre que l’home apareix normalment com el subjecte actiu dins la societat.

Pel que fa a l’accés a l’ensenyament i escolarització es pot parlar d’incorporació notable en el procés educatiu. Fins i tot en l’ensenyament universitari el nombre de dones supera al d’homes. Però la tendència més negativa la trobem en la segregació de rols que es comença ja a manifestar en l’ensenyament secundari, fent-se més evident encara, en la formació professional. En l’àrea d’humanitats les dones representen el 80% dels diplomats/diplomades i el 70% dels llicenciats/llicenciades. A l’hora els estudis professionals més feminitzats porten a ocupacions menys valorades socialment i, sovint, econòmicament.

Model

Anomenem ordre simbòlic a tot el conjunt de factors que fan que la nostra societat transmeti uns valors més enllà de quina sigui la realitat en cada moment. Volem que aquests elements generadors de simbòlic: com l’educació, els anuncis, els programes de la televisió, els noms dels carrers, els llibres de text, etc, apostin per una societat on les dones i els homes escollim lliurement els nostres futurs i no estiguem condicionats per estereotips masclistes on els homes i les seves funcions a la societat són l’eix central i la mesura de totes les coses, i les dones som accessòries, poc importants per al conjunt de la societat o objectes.

Propostes

  • Desenvolupar plans formatius per garantir l’accés de les dones de totes les edats en les noves tecnologies.
  • Analitzar i valorar els itineraris de l’educació secundària no obligatòria, especialitats de batxillerat i de mòduls professionals fomentant la incorporació dels i les joves sense biaixos de gènere.
  • Garantir l’accés de les dones a la formació continuada
  • Portar a terme plans formatius i d’inserció per a dones que tenen especials dificultats, especialment per a dones immigrants.
  • Potenciar i prioritzar projectes coeducatius de centre encaminats a transformar la igualtat formal en igualtat real, posant els mitjans necessaris per a una veritable igualtat d’oportunitats. Fomentar, també, una pràctica educativa que doni valor i autoritat a les experiències, accions i pensaments de les dones que han estat marginades al currículum i a la vida escolar quotidiana.
  • Garantir la presència de les dones en els mitjans de comunicació, en el llenguatge, en els llibres de text, en la investigació, en les estadístiques, en els estudis, en els materials educatius, en els audiovisuals, en els premis, noms de carrers, edificis, places, sales públiques, beques, etc.
  • Afavorir, explorant incentius econòmics, els anuncis publicitaris que garanteixin els valors d’igualtat de gènere i dret a la diversitat.
  • Eliminar els concerts educatius amb les escoles que fan discriminació de gènere.
  • Afavorir que les tasques vinculades al món de l’ensenyament estiguin ocupades indistintament per dones i homes (ex.: monitors de menjador, d’esports, d’extraescolars,...).
  • Cal garantir la presència de les dones en els mitjans de comunicació, en el llenguatge, en els llibres de text, en la investigació, en les estadístiques, en els estudis, en els materials educatius, en els audiovisuals, en els premis, noms de carrers, edificis, places, sales públiques, beques, etc.
  • Promoure, tant en l’àmbit educatiu com a la formació permanent, instruments per a què les persones puguin esdevenir usuàries crítiques i participatives capaços de descodificar els missatges dels mitjans de comunicació.
  • Denúncia dels acords entre l’Estat espanyol i el Vaticà, contraris als principis d’un Estat aconfessional. Cal separar qualsevol activitat de caràcter confessional de les activitats educatives o curriculars de l’alumnat i, per tant, no fer l’oferta de la classe de religió dins l’horari escolar.
  • Fer la Llei integral per eradicar la violència familiar que inclogui formació reglada en aquest camp per a les i els professionals que aborden aquest fenomen (formació de professionals socials, cossos de seguretat, judicials i sanitaris).
  • Desenvolupar programes d’educació física i esportiva no sexistes ni competitives, facilitant els mitjans pel seu accés a les dones.

3.3. Sanitat: La salut és molt més que l’absència de la malaltia

La realitat evidencia que hi ha diferències entre homes i dones en el procés d’emmalaltir i en la mortalitat, però la majoria de malalties que afecten les dones no han estat estudiades de manera específica com les dels homes.

En termes generals les dones tenen un estat de salut pitjor, malgrat què viuen més que el homes. En el model que s’utilitza per comprendre la salut de les dones trobem un desequilibri entre les exigències i demandes socials que rebem les dones i el recursos que disposem per cobrir-los. També trobem un desequilibri entre les exigències que les mateixes dones ens fem a nosaltres mateixes i la baixa autoestima de la que gaudim a causa sobretot de la poca valoració social i familiar de les tasques típicament femenines.

Però la visibilitat de la salut de les dones no està millorant l’atenció sanitària ja que en comptes de ser tractada com a subjecte diferent de l’home, s’estan elaborant un seguit de plans específics, sobretot a Catalunya, que no tracten la salut de les dones de forma integral, sinó que es centren en l’aparell reproductiu.

El tractament de la salut de forma integral és important i cal incorporar en el sistema sanitari públic l’evidència que les desigualtats socials afecten l’estat de salut físic i psicològic, i més, tenint en compte que la probabilitat de patir problemes de salut mental és mes gran en les dones que els homes. A la vegada que són les dones més joves, les d’edat avançada i les de classes socials més desfavorides les més afectades. L’ansietat i la depressió afecten més a dones que homes, així com el creixent problema dels trastorns alimentaris afecta més les adolescents.

Model

Les dones i els homes tenim cossos diferents i necessitem de serveis, recursos i models d’intervenció diferents. El model androcèntric de salut té repercussions molt negatives per a la salut de les dones.

Les recerques, les investigacions, els esponsors i institucions que les realitzen moltes vegades no troben prou interessants els estudis sobre temes que afecten directament les dones o només les dones. Els models de planificació, prevenció i d’intervenció de la Sanitat sovint es basen en estereotips sexistes.

Propostes

  • La proposta sanitària d'ICV-EA es basa en la potenciació de polítiques de salut intersectorials dirigides a disminuir les desigualtats en salut en el si de la nostra societat, promocionant els condicionants positius de salut, tals com els estils de vida sans, la cura del medi ambient, l'educació sanitària, o la prevenció per damunt de l'assistència sanitària, tot i reconèixer la importància de la mateixa i la necessitat de la seva reforma des dels punts de vista de l'equitat, l'adequació, l'efectivitat i l'eficiència dels serveis assistencials.
  • Creació d'una xarxa sociosanitària pública, en règim ambulatori, domiciliari i institucionalitzat, oferint el suport necessari a les persones que es responsabilitzin de la seva cura en el propi domicili i que, generalment, són dones. Coordinació amb la resta de xarxes d'atenció a les persones, dins el mateix àmbit territorial.
  • Potenciació de polítiques de salut, multidisciplinars, a nivell municipal, propiciant que les opcions més favorables en quant a estil de vida i hàbits, siguin també les mes fàcils d'assolir per als ciutadans i les ciutadanes, creant entorns favorables, basats en la preservació del medi ambient i dels recursos naturals, possibilitant el desenvolupament d'hàbits individuals saludables, mitjançant la informació i l'educació sanitàries.
  • Incidir en la formació dels i les professionals de la sanitat per tal que puguin atendre les especificitats i transtorns més freqüents de les dones, així com tenir una visió integral a l’hora de realitzar els tractaments.
  • Incloure la planificació familiar en la xarxa pública
  • Impuls d’una Llei de terminis per un avortament lliure i gratuït. Proposta d’una llei que garanteixi la pràctica de la interrupció voluntària de l’embaràs dins la xarxa sanitària pública.
  • Especialització i creació d’equips dins el Sistema Públic de la Sanitat per a l’atenció i la prevenció dels trastorns de l’alimentació.
  • Accions educatives per canviar la imatge estereotipada de les dones que moltes vegades és la que genera manca d’autoestima, trastorns en l’alimentació, etc.
  • Incorporació de la figura de la psicòloga o el psicòleg en els centres d’atenció primària i àrees bàsiques.
  • Incorporació de l’operació de restitució de la mama que ha estat operada per càncer, en la xarxa pública.
  • Incorporació en la formació reglada del personal sanitari la detecció de violència domèstica i atenció eficient a les víctimes de la mateixa.
  • Coordinació de la xarxa d’escoles públiques, sobretot a l’ensenyament secundari amb els centres d’atenció primària i els serveis de salut reproductiva

3.4. Serveis Socials

La insuficiència del sistema de prestacions socials, dotat pressupostàriament: 3 punts del PNB per sota de la mitjana espanyola i 9 de l'europea, conjuntament amb la manca de reconeixement de drets individuals, reconeguts i exigibles, marquen l’actual situació de les polítiques de benestar de la Generalitat. L’actual model, a més d’ insuficient resulta injust i econòmicament poc rendible. Injust perquè els ajuts universals beneficien més a les classes altes, que compten amb una subvenció per a poder pagar-se el servei privat, que a les classes mitjanes i treballadores, per les quals l’ ajut no cobreix el cost del servei privat, i poc rendible econòmicament perquè contribueix a la creació de llocs de treball poc qualificats i sovint informals, per tant sense cotització a la seguretat social i sense drets socials, i que són ocupats majoritàriament per dones. Per una altra banda el nivell de qualitat dels serveis privats als quals poden accedir les classes mitjanes i treballadores és molt baix.

Per raons culturals les dones són les que substitueixen les deficiències dels serveis socials en general i més específicament els de cura i atenció a les persones. A Catalunya el govern de la Generalitat ha tendit a responsabilitzar les famílies d’un seguit de tasques relacionada amb la cura dels altres, que han provocat en molts casos una doble jornada laboral per a moltes dones. La manca de centres de dia, de residències, d’atenció domiciliària, d’escoles bressol...que són responsabilitat de l’administració han suposat un obstacle molt important per a la incorporació de les dones en al món laboral en igualtat d’oportunitats així com per a la millora de la seva qualitat de vida.

Si els serveis són deficients, elles constitueixen també la mà d’ obra poc qualificada i explotada, en són també les principals usuàries , tant si la demanda del servei és per elles com si és per altres membres del grup familiar. Quan aquests serveis existeixen amb un bon nivell de qualitat , són les principals beneficiàries : com a usuàries directes, perquè l’existència d’ aquests serveis les allibera per construir projectes de vida autònoms i per últim perquè la creació de llocs de treball qualificats en el sector les beneficia especialment.

Model:

Els serveis socials s’ han d’ entendre com un dret de ciutadania universal i s’ han de finançar amb fons públics. Els ajuts directes a persones i famílies i les deduccions fiscals o altres no han de substituir la creació de serveis públics i universals. L’existència d’ aquests serveis implica la creació d’ ocupació de qualitat, tant de la mà d’ obra, com de condicions de treball i de satisfacció d’ usuaris i usuàries.
La fiscalitat progressiva ha de garantir el finançament dels serveis i la creació dels serveis suposarà un factor de dinamització econòmica a l’ augmentar l’ ocupació, la cotització a la seguretat social i la recaptació fiscal.

Propostes:

  • Xarxa pública de 0-3 anys amb funció educativa i amb places que cobreixin la totalitat de la demanda . La funció educativa podrà complementar-se amb la funció assistencial, fora de l’ horari lectiu i atesa per personal qualificat. Aquesta mesura tindrà un impacte de gènere positiu perquè crearà llocs de treball qualificats dins del sector, aquests treballs augmentaran la demanda de mà d’ obra i la taxa d’ activitat i ocupació i la repercussió serà probablement més forta entre la mà d’obra femenina. Per una altra banda l’ oferta de places per a nens i nenes facilitarà la conciliació de vida familiar i laboral – per a mares i pares
  • Disponibilitat dels equipaments públics fora d’horaris convencionals i en temps d’ oci i vacances per oferir alternatives a l’ oci consumista i col·laborar en la tasca educativa de famílies i escoles. Això facilitarà la conciliació entre vida familiar i laboral en temps de vacances escolars. Ja que culturalment les tasques de cura i atenció recauen sobre les dones , facilitarà el repartiment d’ aquestes tasques entre els homes, les dones i , sobretot, el conjunt de la societat.
  • Crear una xarxa integral i coordinada de serveis, dotada de recursos humans i materials, per a les dones víctimes de violència de gènere. La xarxa de serveis haurà de coordinar l’ assistència psicològica i jurídica, la protecció efectiva de la integritat física de les dones i , quan sigui necessari, solucionar els problemes d’habitatge, subsistència, incorporació o reincorporació al món laboral, serveis a infants. En resum permetre la creació d’ un projecte de vida autònom.
  • Universalitzar el dret a l’ atenció domiciliària per a gent gran i ampliar l’horari de prestació del servei.
  • Crear centres de dia per a l’atenció a gent gran en situació de dependència física i /o psíquica.
  • Promoció pública d’ habitatges tutelats per a gent gran i altres col·lectius en situació de dependència.
  • Crear residències mixtes per a gent gran de finançament i gestió pública. L’ atenció a la gent gran, molt deficient com a servei públic o privat, recau amb freqüència sobre les dones de la família, que veuen així hipotecada la seva vida i la seva salut a l’haver de fer-se càrrec d’ aquesta tasca en solitari Alhora la creació de serveis d’ aquest tipus , qualificats, permet també la creació de llocs de treball.
  • Garantir pensions dignes per a tothom independentment de quina hagi estat la vida laboral. Impuls de l’augment de les pensions de viduïtat, garantint, des del Govern de Catalunya, que no siguin menors que el Salari Mínim Interprofessional i que abastin el 70% de la cotització de la persona difunta.
  • Aplicar la Renda Bàsica Si les dones s’ han hagut de fer càrrec de les tasques de cura i atenció i si encara se’n fan, la seva vida laboral serà necessàriament més curta i discontínua. Si el factor decisiu per a cobrar les pensions és la quantitat d’anys passats en el mercat laboral i la qualificació de les tasques, les dones es troben clarament en situació de desavantatge. Aquesta situació sols pot ser corregida per mesures que vinculin les pensions no exclusivament a la vida laboral i que les considerin també un dret de ciutadania.
  • Programes integrals d’actuació dirigits a dones que exerceixen la prostitució , que assegurin el seu accés en igualtat a tots els drets socials. Aquestes actuacions en cap cas afavoriran ni legitimaran ni reglamentaran les activitats d’aquells que es lucren amb la prostitució aliena.

3.5. Dones i espais :Urbanisme, mobilitat, ús d’espai públic i privat...

Les ciutats no són neutres. El disseny del seu espai s’ha fet de forma androcèntrica, a la mesura de la rutina diària dels homes, majoritàriament motoritzats i amb un treball retribuït, en detriment de la comoditat del gruix de la població (nens i nenes, dones, persones aturades, ancians/es...). Només cal veure els pressupostos que es destinen a la construcció d’infraestructures amb gran impacte ambiental (trens d’alta velocitat, autovies...) i els que es destinen als transports públics eficients, a les voreres o als equipaments socials: a qui beneficien uns i a qui beneficien els altres. Podem afirmar que existeix un control masculí sobre l’espai i que per això cal repensar la ciutat amb ulls de dona: perquè la morfologia i l’entorn urbà té una demanda femenina específica, perquè els aspectes de la vida quotidiana no es tenen en compte a l’hora de construir, perquè es dissenya amb paraules antropomòrfiques, perquè les dones som dependents en moure’ns i perquè la seguretat (que té més a veure amb la cohesió social i la planifiació dels espais que amb la repressió) significa llibertat.

Model d’ICV-EA

Des de sempre, a ICV-EA s’ha donat una gran importància a tot el que fa referència a la millora del transport públic i a tot allò que envolta la vida quotidiana, per això, creiem en una feminització de la ciutat, de la planificació dels espais urbans, que s’adeqüin a la necessitat relacional de la població, que implicaria, entre altres coses, l’aconseguir unes ciutats més habitables, equitatives i, per tant, sostenibles.

Propostes

  • Cal que les dones intervinguem en els processos de plantejament urbà i planificació territorial;
  • Impulsar la creació de grups de dones o col·lectius que tinguin l’autoritat per incidir en la presa de decisions urbanístiques (associacions de dones urbanistes...);
  • Cal adequar els espais públics urbans i rurals a la seguretat de les dones; que són usuàries en major mesura del transport públic.
  • Establir un pla de compliment efectiu de la supressió de les barreres arquitectòniques i comunicatives;
  • Fomentar que el disseny dels espais públics afavoreixi l’organització de la vida i dels usos dels espais urbanístics, per exemple, estudiant l’ús del temps i dels espais per a tenir una visió de les necessitats de dones i homes;
  • Impulsar les zones vials i els espais de relació i socialització que permetin dissenyar un model de ciutat que prioritzi les persones;
  • Crear comissions de professionals per a valorar l’organització del municipi tenint en compte que les dones utilitzen l’espai públic més que els homes i ,en canvi, tenen poca presència en la formació de les ciutats;
  • Conèixer els principals obstacles de les dones en relació a l’espai urbà;
  • Fomentar i protegir els desplaçaments a peu, bici, etc.
  • Promoure la connexió de les zones industrials amb els nuclis urbans per a facilitar l’ocupació de les dones.
  • Promoció pública d’ habitatges de lloguer per a col·lectius amb recursos limitats, amb especial atenció a dones que pateixen risc d’exclusió social per raó de gènere (com les víctimes de violència domèstica o les caps de famílies monoparentals).
  • Creació d’ oficines de mediació per a l’accés a l’ habitatge de lloguer i de bosses d’habitatge pels col·lectius esmentats anteriorment.

3.6. Radicalitat democràtica

Les dones som el 51% de la població i en cap país del món, en cap instància de decisió local, estatal, internacional hi som presents en la mateixa proporció que representem de la població.

Aquest fet és un problema del conjunt de dones i d’homes perquè introdueix un interrogant en el bell mig de la legitimitat del sistema democràtic: siguin quins siguin els elements (ja sigui per exclusió explícita o per desincentivació) que ens mantenen lluny dels espais de decisió, discriminacions petites o grans, quotidianes o solemnes, són factors claus en la continuïtat de l’estat actual de les coses on una meitat no hi decideix.

3.6.1. Si un altre món és possible, ho és amb les dones decidint-hi:

Anomenem “feminitzar la política” a la incorporació massiva de les dones en els espais de decisió pública. Aquesta feminitzacio ha d’incloure la incorporació de les dones en la mateixa proporció que representem de la societat i també dels valors, prioritats i espais que han estat exclosos de “la política” pel fet de pertànyer als àmbits tradicionalment femenints. Per feminitzar la política, cal que es prioritzi, per diferents mitjans (reglamentaris, de canvis de pràctiques, simbòlics...), la participació de les dones i la lluita contra la inèrcia que perpetua la masculinització de la política.

Hem d’aconseguir que no hi hagi contradicció entre la llibertat d’escollir i el fet de ser dona (per exemple, havent d’optar entre ser mares i fer política). El dret a la igualtat d’oportunitats existeix; la pràctica quotidiana, la manera en què tot està organitzat, fa quasi impossible la materialització d’aquest dret.

A més, cal combatre l’estigmantització de les dones que participen en llocs de decisió; d’evidenciar que no es tracta de “què hi accedeixin com a dones però s’hi comportin com a homes” (ajustant-se a cànons masculins). Cal un canvi en prioritats, donar rellevància a les qüestions de la vida quotidiana, fer una veritable “revolució cultural”.

Propostes

  • Que la Generalitat elabori i apliqui un Pla d’Acció per la feminització de la política a Catalunya:que inclogui suport a les organitzacions i agents socials i el foment del compromís a nivell individual (per tal de sobrepassar l’àmbit de les institucions); que inclogui un estudi comparat de les mesures preses arreu d'Europa en aquest àmbit.
  • Fer una llei que reguli els temps per tal que es faci compatible el temps de l’associacionisme o l’activitat política amb el laboral i el familiar.
  • Crear la figura de “l’auditoria de l’impacte de gènere” a les institucions, amb la qual s’avalui com condicionen el treball polític a homes i a dones els seus horaris, l’estructura i organització. Aquestes auditories podrien posar sobre la taula els elements interns a la pròpia organització que afecten de forma diferent als homes i les dones i, per tant, sentar les bases dels canvis necessaris per a fer possible la màxima participació, especialment de les dones
  • Al mateix temps, les institucions polítiques, com ara, el Parlament de Catalunya, hauran de plantejar-se mesures per tal de facilitar que les dones amb càrrecs polítics tinguin els mateixos drets que la resta de dones pel què fa a l’exercici de la maternitat i de la compatibilització de la vida política i la familiar.
  • Establir, per llei, la paritat en “cremallera” (és a dir garantint la presència d’homes i dones a les llistes electorals de forma alternada) a les candidatures a totes les eleccions. Aquesta mesura serà aplicable a partir del 2007.
  • Establir per llei que les comissions de designació del govern i els organismes dependents de la Generalitat, no podran, en cap cas, estar formades per més d’un 70% de persones del mateix sexe.
  • Vetllar perquè, en període pre-electoral, els diferents mitjans de comunicació facin participar en els debats candidates en la mateixa mesura que candidats. Estudiar possibles mesures de control i de bonificació als mitjans.
  • Als canals públics, en particular per als informatius, caldrà encomanar i vetllar per l’aplicació d’un llibre d’estil (que, alhora tindrà un caràcter deontològic) que abastarà un correcte tractament del paper de les dones, tant formalment com pel que fa als continguts. L’elaboració del mateix hauria de ser a càrrec dels i les professionals dels mitjans, i el seguiment de la seva aplicació correspondria al CAC.
  • Impulsar el debat sobre la consideració del dret a una informació veraç i plural com a bé social.
  • Impulsar plataformes de participació per promoure canvis en el contingut dels mitjans de comunicació perquè la representació de les dones sigui adequada a la seva importància demogràfica i que els valors que es transmetin puguin transformar les condicions que impedeixen el seu progrés social.
  • Creació d’una figura adjunta al “Síndic de Greuges” que vetlli per garantir el respecte als drets de les dones i trenqui amb les actituds sexistes i les discriminacions de tota mena.