Recomanació...
Essay writing services reviews: top personal statement writing services "EssaySkills".  
     
     
     
       
     
 

Índex

1. Catalunya, un país present al món

- Repte 1. Dotar a Catalunya d'una política exterior pròpia

- Repte 2. Garantir la presència de Catalunya a la UE

ÀMBIT 1: EL MODEL D'UNIÓ EUROPEA
ÀMBIT 2: REFORMA DE LA LEGISLACIÓ INTERNA DE L'ESTAT ESPANYOL

4. Un país amb identitat

- Repte 1. Recuperar el català com a llengua pròpia del país i com a llengua comuna dels catalans: una nova política lingüística

ÀMBIT 1: NOVA LLEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA
ÀMBIT 2: ADMINISTRACIÓ LINGÜÍSTICA
ÀMBIT 3: INTEGRACIÓ I COHESIÓ SOCIAL
ÀMBIT 4. PAÏSOS CATALANS
ÀMBIT 5: EL CATALÀ COM A LLENGUA GLOBAL I LOCAL
ÀMBIT 1: SISTEMA DE FINANÇAMENT DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES CATALANES
ÀMBIT 1: ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I ADMINISTRATIVA

 

1. Catalunya, un país present al món

La política exterior està cridada a ésser una de les dimensions bàsiques en l'acció del proper Govern de la Generalitat, amb més raó encara si tenim en compte la importància que per Catalunya tenen els següents fenòmens:

  • La Unió Europea assoleix una incidència cada vegada més important en la nostra realitat i es configura com el futur marc polític i econòmic de trobada. Allò que es decideix des de Brussel·les o des d'Estrasburg no es pot considerar en cap cas política exterior, sinó una dimensió més de la política interior. Aquesta realitat es fa encara més patent en el moment històric que està vivint la Unió Europea, a les portes de la seva major ampliació i just quan s'està redactant un tractat constitucional que establirà les regles del joc que regiran la Unió de les properes dècades.

  • L'evolució de la situació econòmica, política i social dels països de la ribera de la mediterrània, situats més enllà de la perifèria de la Unió Europea, adquireix una major rellevància per a Catalunya, ateses les relacions de tot tipus generades per la seva proximitat.

  • El procés de mundialització obliga Catalunya i la resta dels Països Catalans a posicionar-se en un món global. En primer lloc, des del punt de vista polític i social, defensant la construcció d'un món més just, atacant les desigualtats i apostant per un nou model de globalització basat en la defensa dels drets humans, la llibertat i igualtat dels pobles, el dret a la seva lliure determinació, i l'aplicació d'instruments internacionals que ajudin a disminuir les desigualtats. Amb aquestes finalitats, és del màxim interès fer un seguiment de les actuacions, acords i convenis adoptats pels òrgans financers i comercials mundials (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, Organització Mundial del Comerç), especialment en temes com el tractat TRIPS (Trade Related Intellectual Proprierty and Services). Des del punt de vista econòmic i empresarial, accentuant la internacionalització de les empreses (i no la seva deslocalització) i incentivant la inversió en recerca i desenvolupament per tal d'accedir a un lloc capdavanter en les relacions econòmiques internacionals. En tercer lloc, Catalunya ha de projectar-se com a tal, en totes les seves vessants, cultural, identitària, política, social, etc., a Europa i al món. Per últim, tot i no tenir instruments d'Estat, cal bastir polítiques que des del punt de vista de la cooperació i l'ajut humanitari la distingeixin com un actor definit en l'escena internacional.

En aquest nou context, els instruments actuals de política exterior de la Generalitat de Catalunya apareixen extremadament fragmentats i febles, amb una titularitat a mig camí entre pública i privada. L'acció exterior del Govern de Catalunya ha estat des dels seus primers passos irregular i difosa, mancada d'una orientació clara i de determinació. Aquesta realitat es deu al fet que no ha existit una estratègia de govern ben definida en aquesta matèria i que, quan ha semblat existir, el Govern no ha creat una estructura administrativa prou potent per a desenvolupar-la i sovint ha actuat amb excessiva timidesa a l'hora d'executar-la.

Si bé és cert que l'entorn en què ha hagut d'actuar la Generalitat en aquest camp ha sofert importants canvis en els darrers vint anys (l'ingrés d'Espanya a la CEE, diverses sentències del Tribunal Constitucional sobre l'acció exterior de les comunitats autònomes, l'Acta Única Europea, els Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça i l'aprofundiment i ampliació de la UE, el procés de globalització, etc), a aquestes alçades, el Govern hauria de disposar d'una estratègia clara en les seves relacions amb l'exterior. La visió excessivament centrada en el que passa dins les fronteres de l'Estat espanyol i poc combativa davant les limitacions imposades pel Govern central en aquest camp ha comportat que els Països Catalans i Catalunya en concret perdin oportunitats a l'hora de posicionar-se millor en el concert de les nacions europees i de la resta del món. Cal una estratègia que orienti l'acció exterior de tots els departaments de la Generalitat, sobretot quan aquesta té una dimensió comunitària, i que ens permeti superar els límits que, de manera conscient o inconscient, tot sovint se'ns imposen com a poble. Cal defensar d'una manera més eficaç els nostres interessos a nivell internacional i, al mateix temps, oferir la nostra personal contribució a la lluita per a un continent i un món més just, solidari, sostenible i democràtic.

La creació primerament del Patronat Català Pro Europa i posteriorment del COPCA i del COPEC va ser una encertada decisió del Govern de la Generalitat. Amb una activitat solvent i professional, aquestes institucions van permetre vehicular, en el seu inici, les necessàries relacions polítiques, culturals i comercials de Catalunya amb l'exterior tot salvant els obstacles legals imposats pel Govern central. Després de vint anys, però, ERC creu que la política exterior de la Generalitat, tant aquella que es limita a Europa i les institucions comunitàries, com la que engloba tot el món, ha d'estar gestionada per una unitat administrativa potent i amb un rellevant pes específic al si del govern. D'aquesta manera, Catalunya disposarà realment d'un autèntic instrument executiu de la seva política exterior; un instrument que asseguri una continuïtat i regularitat en aquest àmbit d'acció i que permeti aprofundir els vincles amb l'exterior més enllà dels contactes polítics o personals dels grans líders, a més de donar suport a tots els departaments en llur acció transfronterera.

La política de relacions exteriors de Catalunya topa amb dificultats enormes degut al monopoli que constitucionalment s'atorga al Govern central en aquesta matèria. Malgrat aquest fet, les relacions amb la Unió Europea, per sentència del Tribunal Constitucional, han deixat de ser relacions internacionals en sentit estricte per passar a ser part de la política domèstica, fet que cal aprofitar a fons. El Tribunal Constitucional ha conclòs que els comunitats autònomes han de poder gestionar tot el que té a veure amb les institucions comunitàries, ja que són elles les que molt sovint han d'aplicar les directives comunitàries. Oberta la via legal a la intervenció de les comunitats en els afers europeus, no s'entenen les reticències de l'actual Govern de la Generalitat a establir una autèntica administració encarregada de gestionar els afers europeus. La creació d'una Secretaria General d'Afers Exteriors ha estat un pas important, però s'ha produït tard i d'una manera massa tímida (tal i com ara està concebuda, té uns recursos econòmics i de personal massa limitats per a desenvolupar una política exterior potent). Així mateix, si bé la fórmula d'un patronat va ser una bona solució per a superar els obstacles legals existents l'any 1982 a l'hora d'obrir una oficina de representació de Catalunya a Brussel·les, no s'entén com, després de 20 anys i després de les disposicions del Tribunal Constitucional i que diverses comunitats autònomes hi hagin obert una autèntica representació política, Catalunya continuï sense fer-ho.

És en aquest context, que ERC proposa un seguit de mesures per al període 2004-2007, per tal de superar els que són, al nostre entendre, els principals reptes als que Catalunya ha de fer front en aquest camp:

  • 1) Dotar Catalunya d'una política exterior pròpia: amb la creació d'una Conselleria , que disseny, coordini i executi les accions de projecció exterior de Catalunya, que li doni veu a nivell internacional, participant de manera directa en aquells organismes i fòrums internacionals que garanteixin la projecció exterior de Catalunya, a nivell polític, social, cultural i econòmic.

  • 2) Garantir la presència de Catalunya a la Unió Europea: mitjançant la reforma de la legislació interna de l'Estat espanyol que garanteixi la presència directa de Catalunya en les institucions europees quan aquestes tractin qüestions que actualment són competència legislativa exclusiva o compartida del Parlament de Catalunya, o executiva del Govern de la Generalitat; impulsant el reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea i la consideració de Catalunya com a circumscripció electoral europea; afavorint, en el si de les institucions europees, un model d'Unió de caràcter autènticament federal, respectuosa amb el dret a l'autodeterminació dels seus pobles, amb unes institucions que gaudeixin d'una clara legitimitat democràtica i que no estiguin permanentment supeditades a la voluntat dels Estats membres.

 

Repte 1. Dotar a Catalunya d'una política exterior pròpia


1. Diagnosi

La presència exterior de Catalunya, amb veu pròpia, és primordial pel futur del nostre país. El Govern de la Generalitat ha de fer d'aquesta qüestió una de les seves prioritats màximes durant la propera legislatura. L'acció actual no serà mai útil si no hi ha una bona planificació i administració dels afers exteriors en el sí de la Generalitat. ERC creu que l'acció exterior desenvolupada des del Govern de la Generalitat ha de ser objecte d'una reestructuració amb l'objectiu de fer-la més potent, eficaç i coherent.

L'estratègia de la Generalitat en política exterior ha de basar-se en dos eixos: la política comunitària (aquella que s'ocuparia dels afers de la UE i de les relacions amb els seus Estats membres) i la política exterior (entesa com aquella política aplicable als països tercers associats a la UE, és a dir, la pràctica totalitat dels estats no comunitaris). Així, pel que fa als afers europeus, caldrà definir uns objectius clars en el procés de reforma de la Unió i una sèrie d'estratègies pràctiques per a assolir-los, tot salvant els obstacles interposats per alguns Estats a la participació de les nacions sense estat. La política extra-comunitària se centrarà, principalment i aprofitant les estretes escletxes legals que ofereix el marc jurídic espanyol en aquesta matèria, en la gestió de la cooperació internacional i les relacions (de tot tipus) amb els Estats receptors, així com en les relacions amb nacions sense estat de la resta del món i amb les comunitats catalanes a l'exterior, entre d'altres.


2. Objectiu

1) Reforçar la projecció internacional de Catalunya en tots els àmbits.

2) Millorar el contacte amb les comunitats catalanes a l'exterior.


3. Mesures

1) Creació d'una Conselleria que disseny, coordini i executi les accions de projecció exterior de Catalunya. Les principals tasques que desenvoluparia són:

a) Coordinació i direcció de tota l'actuació exterior del Govern de Catalunya.
b) Disseny i gestió de les relacions de Catalunya amb la Unió Europea i amb tercers països associats a la UE.
c) Cooperació internacional i l'ajut humanitari.
d) Relacions amb les comunitats catalanes a l'exterior.
e) Obertura i direcció d'una Oficina de Representació de Catalunya davant la Unió Europea.
f) L'activitat de Catalunya com a membre del Comitè de les Regions.
g) Col·laboració amb la resta dels Països Catalans a l'hora de dissenyar la seva estratègia exterior.
h) Col·laboració amb altres regions i nacions sense estat propi i la participació en diferents fòrums regionals més enllà del Comitè de les Regions.
i) Connexió amb les comunitats catalanes a l'exterior.
j) Creació d'una Agència Catalana d'Enllaç amb Amèrica Llatina
k) Coordinació, amb els departaments corresponents, de la direcció política del Patronat Català Pro Europa, del COPCA, del COPEC i de la xarxa d'oficines exteriors d'orientació laboral (Xila),.

2) Primar un caràcter predominantment públic en totes les actuacions en matèria de política exterior, sens perjudici d'impulsar activitats de caràcter mixt en col·laboració amb el sector privat. Així mateix, es donaria prioritat a la col·laboració amb les administracions locals i obriria la porta a la participació les ONGs, que serien presents als òrgans de participació sectorial pertinents, així com, en els seus àmbits, les organitzacions empresarials, les cambres de comerç i els sindicats.

3) Ampliar les dotacions pressupostàries destinades a les entitats catalanes a l'exterior i dotar-les de determinades funcions consulars.

4) Reforçament del COPCA específicament com a òrgan d'internacionalització de l'empresa catalana impulsant la seva activitat, obrint noves delegacions a l'estranger i ampliant-ne algunes de les ja existents. En tot cas, la seva acció també s'englobaria en l'estratègia global de la nova Conselleria..

5) Intensificar els esforços per tal de que la cultura catalana tingui cada cop més presència i reconeixement a nivell internacional.

6) Reforçar el paper del COPEC i l'Institut Ramon Llull.

7) Impulsar diverses sol·licituds perquè els Països Catalans puguin esdevenir membres d'organitzacions internacionals com ara la UNESCO o les federacions esportives internacionals.

8) Impulsar la institucionalització de Barcelona com a capital mundial de la pau, traslladant els organismes internacionals de resolució de conflictes a la capital catalana.

9) Impulsar la presència de les institucions catalanes en institucions ja existents, com són l'Institut Europeu de la Mediterrània i la Casa Àsia.


Repte 2. Garantir la presència de Catalunya a la UE

ÀMBIT 1: EL MODEL D'UNIÓ EUROPEA

1. Diagnosi

La manca d'instruments per a la participació dels Països Catalans en el procés de presa de decisions a nivell comunitari afecta greument els nostres interessos com a poble. El fet de no poder participar dels principals processos de decisió a nivell europeu ens fa perdre nombroses i importants oportunitats, al mateix temps que ens priva de participar en la gestió quotidiana d'aquells afers comunitaris que ens afecten directament. A més a més, se'ns nega la possibilitat de contribuir a la construcció de la futura Europa, un continent que no serà complet sense els catalans, de la mateixa manera que el nostre país difícilment podrà avançar vers un futur de plenitud nacional sense tenir ben present la seva dimensió europea i europeista.

Cal recordar que, per als Països Catalans, participar activament i amb veu pròpia a les institucions europees no representa només la possibilitat d'assolir més competitivitat i influència, sinó que és clarament una necessitat per un país amb una realitat nacional tan amenaçada com la nostra. Només apostant per una major participació en totes les instàncies que, com la Unió Europea, són de naturalesa supraestatal, els nostres països es faran un lloc i un nom a l'esfera internacional, tot superant desacomplexadament els límits que la política interna dels Estats espanyol i francès suposen pel nostre camí vers la plena sobirania.

A més a més, i en paral·lel a totes les accions que cal tirar endavant en el pla institucional, és necessari fomentar l'esperit europeista i internacional de la societat catalana. Aquesta nova mentalitat cal entendre-la com una via alternativa per la superació i trencament de barreres a nivell estatal, que per massa properes, sovint semblen més infranquejables del que en realitat són. Aquesta idea seria d'especial utilitat en sectors tan àgils i dinàmics com la cultura o la societat del coneixement.

Esquerra Republicana de Catalunya, seguint la tradició europeista del catalanisme, es proclama defensora de l'Europa dels pobles i aposta per la constitucionalització i federalització de la UE com a única via per a garantir la pau i la cooperació en igualtat de condicions entre tots ells.

En un moment històric en què Europa està debatent quina ha de ser la seva futura estructura i capacitats (debat que presumiblement acabarà amb la redacció d'un tractat constituent de la Unió Europea), Catalunya no pot romandre com un simple espectador passiu. Amb l'objectiu d'influir en aquest procés, des d'ERC proposem una sèrie de mesures que, al nostre entendre són imprescindibles i que cal tenir en compte en la redacció del text constitucional. En primer lloc, ERC assumeix com a punt de partida la proposta del membre del Parlament Europeu Alain Lamassure, de crear l'estatut de "regió associada", aplicable a les nacions sense estat propi com Catalunya, així com el text inicial de la proposta Napolitano sobre el dret de legitimació activa i passiva per a comparèixer i actuar davant el Tribunal de Justícia. Així mateix, caldria que al preàmbul del nou tractat o constitució es fes referència explícita a l'Europa dels pobles i dels ciutadans com a base de la legitimitat de la UE i s'hi explicités l'existència d'aquest tipus de "regions associades", tot garantint la seva participació en futures reformes dels tractats constitucionals.

D'altra banda i com a part fonamental de la política exterior cal no oblidar el paper de la nostra llengua en les relacions internacionals de Catalunya. La no oficialitat de la llengua catalana és un cas únic dins la UE (pel seu nombre de parlants i la rellevància de la seva aportació històrica al patrimoni cultural europeu), un cas de flagrant injustícia i manca de respecte vers els drets individuals i col·lectius dels seus parlants (també ciutadans d'Europa), una situació que, si pot, s'agreuja en vistes a la propera ampliació de la Unió, que comportarà l'oficialitat de llengües amb un nombre de parlants molt menor al català. L'oficialitat d'una llengua en les institucions comunitàries és competència exclusiva dels Estats membres, i són aquests els qui designen les llengües oficials en el seu territori i demanen, si s'escau, el seu reconeixement a nivell europeu.


2. Objectius

1) Assolir una Unió Europea de caràcter autènticament federal, respectuosa amb el dret a l'autodeterminació dels seus pobles, amb unes institucions que gaudeixin d'una clara legitimitat democràtica i que no estiguin permanentment supeditades a la voluntat dels Estats membres.

2) Garantir que el principi de subsidiarietat (segons el qual aquelles polítiques que puguin ésser decidides en un àmbit més proper al ciutadà, no es decidiran en un de més llunyà) impregni tota la seva acció de les institucions europees i que no es de limitar al nivell estatal, sinó que inclogui les entitats subestatals.

3) Garantir a les nacions sense estat propi el dret a ser escoltades per la Comissió Europea, a estar representades com a tals al Comitè de les Regions i a accedir directament al Tribunal de Justícia en cas d'un conflicte de competències.

4) Millorar el tractament de les llengües no estatals i, especialment, impulsar l'oficialitat del català.

5) Assolir el reconeixement del dret a l'autodeterminació, és a dir, la possibilitat de segregació, per la via de plebiscits populars, d'una part d'un territori per a integrar-se de manera diferenciada en la unitat superior (possibilitat d'ampliació interna de la UE), en la carta constitucional europea.


3. Mesures

1) Proposar l'augment de les competències del Parlament Europeu, tot dotant-lo de la funció d'iniciativa legislativa i estenent el procediment de codecisió a totes les qüestions de caràcter legislatiu, de manera que sigui cada cop menys un òrgan deliberatiu per a convertir-se en una veritable institució decisòria, al mateix nivell que el Consell.

2) Avançar en el camí d'aconseguir que el Parlament passi a estar compost per dues cambres: una de representació proporcional a la població (materialitzada en l'actual Parlament Europeu) i una segona de representació territorial (que substituiria l'actual Consell de la UE).

3) Convertir la Comissió Europea en un veritable executiu, el president del qual hauria de comptar amb el suport de la majoria de les dues cambres del Parlament.

4) Reformar el Comitè de les Regions de manera que diferenciés clarament aquells territoris subestatals que gaudeixen de potestats legislatives d'aquells que són meres entitats administratives o locals, i hauria de veure augmentats els seus poders (i esdevenir una institució comunitària).

5) Aplicar el principi de subsidiaritat de forma integral, de manera que abans de decidir si una decisió competeix o no a les institucions comunitàries, calgui demostrar que aquestes l'executaran d'una manera més eficaç que no si s'hagués atribuït als òrgans decisoris d'un Estat, una regió o un municipi.

6) Promoure i encapçalar des del Govern la primera línia d'un front comú de les regions europees amb poder legislatiu, per tal de reivindicar el seu pes institucional i el seu reconeixement en el tractat constitucional que emanarà de la Conferència Intergovernamental, sense menystenir els possibles suports per part dels Estats membres menys poblats i, en especial, per part dels Estats que s'integraran a la UE l'1 de maig del 2004.

7) Creació de l'estatut de "Regió Associada", aplicable a les nacions sense estat propi com Catalunya.

8) Introduir en el text de la carta constitucional europea el reconeixement explícit al dret a l'autodeterminació dels pobles.

9) Defensar amb decisió i amb el concert dels governs d'altres territoris dels Països Catalans l'oficialitat de la llengua catalana al sí de la Unió Europea.

10) Replantejar el funcionament de les diverses institucions comunitàries per tal que assumeixin i respectin l'existència de les regions amb poders legislatius, a través de:

a) Assegurar una adequada representació d'aquests territoris a les reunions del Consell de Ministres a través del reconeixement de la possibilitat de fer ús de l'split vote: en els àmbits polítics en què aquests territoris gaudeixin de la competència exclusiva, el número de vots de què disposa l'Estat al Consell de Ministres es repartiria entre les comunitats nacionals afectades.
b) La concessió per part de la Comissió Europea hauria d'un estatut oficial a les oficines de representació d'aquestes "regions" i a les que hauria de permetre un control "ex ante" en cas que sospitin que una iniciativa comunitària posa en perill el principi de subsidiarietat.
c) El canvi en les circumscripcions en les eleccions al Parlament Europeu per tal que aquestes respectin la integritat i límits de les nacions sense Estat propi, de manera que es puguin constituir en una circumscripció única i diferenciada.
d) L'obertura de la Conferència d'Assumptes Europeus i Comunitaris de la UE (COSAC) a les assemblees legislatives regionals.
e) La creació de dues cambres en el sí del Comitè de les Regions (CdR), una per a regions amb poder legislatiu i l'altra per a ens subestatals amb capacitats executives (regions administratives i ciutats). Per a assolir una posició comuna, caldria el suport d'ambdues cambres.
f) Reforçar els poders del Comitè, de manera que tingués accés al Tribunal de Justícia de les Comunitats i que els seus dictàmens fossin vinculants en totes les matèries executades majoritàriament a nivell subestatal i preceptiu en tota la resta d'àmbits.
g) Intensificar la cooperació bilateral amb altres nacions amb o sense Estat propi i, particularment, amb altres territoris amb àmbits competencials comuns. En aquest sentit, cal donar prioritat a les relacions amb els territoris de l'arc mediterrani occidental i, en especial, a les relacions amb la resta de països catalans.

11) Creació d'una delegació oficial de Catalunya davant de la UE, a Brussel·les, que s'ocuparia dels contactes polítics amb les institucions comunitàries, amb l'objectiu de reforçar el paper polític de Catalunya a nivell europeu. L'actual delegació a Brussel·les del Patronat Català Pro Europa s'integraria en la delegació oficial.

12) Redefinir jurídicament i funcionalment el Patronat Català Pro Europa, així com la seva xarxa de delegacions, per tal d'aprofitar la seva experiència i especialitzar-lo com a agència responsable de la informació i assessorament sobre afers europeus per als ciutadans, organitzacions i empreses de Catalunya.

 

ÀMBIT 2: REFORMA DE LA LEGISLACIÓ INTERNA DE L'ESTAT ESPANYOL


1. Diagnosi

El dret intern de cada Estat regula els drets de participació de les entitats subestatals en els òrgans de la Unió Europea. En el cas de l'Estat espanyol, la representació davant els organismes de la Unió Europea està monopolitzada per l'administració central. Catalunya difícilment tindrà cap representació a Europa si prèviament l'Estat espanyol no accepta una modificació interna del seu marc legal, que canviï la relació actual de poders entre centre i perifèria.


2. Objectius

1) Garantir la intervenció directa de Catalunya en les institucions europees quan aquestes tractin qüestions que actualment són competència legislativa exclusiva o compartida del Parlament de Catalunya, o executiva del Govern de la Generalitat.

2) Assegurar la participació catalana directa, tant a la fase de formació de la voluntat de l'estat espanyol com en el seguiment de les decisions i posicions adoptades, quan els òrgans comunitaris tractin qüestions d'interès per a Catalunya.


3. Mesures

1) Modificar la legislació estatal, pel que fa a la negociació comunitària, per tal de garantir:

a) En aquells casos en què una comunitat autònoma tingui competències exclusives en una matèria, que la delegació de l'Estat espanyol estarà composta, com a mínim, per un representant de la comunitat en qüestió i un altre del Govern de l'Estat. En cas que hi hagi més d'una comunitat que gaudeixi de competències exclusives en aquell camp i no sigui possible que un representant de cadascuna d'elles formi part de la delegació de l'Estat, s'aplicarà un procediment de rotació entre totes elles. Si la matèria en qüestió ha estat transferida a totes les comunitats, no serà necessària la presència d'un representant del Govern central. En el cas de les competències compartides, es podria aplicar el mateix procediment.
b) Una major informació i participació en la presa de decisió estatal les matèries exclusives de l'Estat, en aquells casos en què una comunitat autònoma pot veure's directament afectada pel posicionament estatal i per la decisió a nivell comunitari, la comunitat en qüestió també serà representada en el sí de la delegació estatal.
c) L'establiment d'un procediment regulat, dins de l'Estat espanyol, per a què el Parlament de Catalunya rebi informació puntual de les Corts Generals sobre totes les matèries de caire europeu en què aquestes intervinguin, amb possibilitat d'emetre informes o recomanacions; tant si s'acaba produint la reforma de l'actual cambra del Senat, com si no. En la primera hipòtesi caldria que la representació catalana disposés del dret de veto.

2) Reclamar al Govern espanyol que sol·liciti a les institucions comunitàries l'estatut de llengua oficial per al català.

3) Proposar el reconeixement de la circumscripció electoral catalana pròpia en totes les eleccions i consultes populars europees.

4) Fer operativa la conferència periòdica sobre afers europeus, integrada pel Ministre d'Afers Exteriors del Govern central i els Consellers en la matèria de les diverses Comunitats Autonòmiques, per a vehicular tota la informació sobre les decisions a nivell europeu i adoptar si s'escau els acords apropiats.

5) Creació d'agregacions culturals de les nacionalitats a les ambaixades de l'Estat, en aquells països a on no hi hagi delegació exterior de Catalunya.

(...)

 

4. Un país amb identitat

Repte 1. Recuperar el català com a llengua pròpia del país i com a llengua comuna dels catalans: una nova política lingüística

La situació sociolingüística que viu el nostre país fa que la política lingüística tingui especial rellevància. D'una banda, el català està en contacte amb dues llengües, l'espanyol i el francès a Catalunya Nord, que disposen d'unes mesures proteccionistes molt superiors a les que té el català, amb la qual cosa, juntament amb una imposició ja històrica, la llengua del país continua estant minoritzada al seu territori. Fruit d'aquesta situació existeix una relació asimètrica entre el català i l'espanyol i el francès que ha convertit el català en una llengua subsidiària o llengua dominada en relació amb l'espanyol i el francès.

Catalunya, malgrat els vint-i-cinc anys de democràcia i els 22 de govern de CiU, aquesta situació no s'ha arreglat; de fet la situació de la llengua catalana és precària i cal fer-hi especial esment perquè la llengua és un dels pilars de la Nació catalana i ERC com a partit nacional ha de retornar-li el paper que li pertoca.

Cal distingir dos àmbits: coneixement i ús, pel que fa al primer tot i que no es troba en la mateixa situació que la llengua espanyola, sí que podem dir que el coneixement del català ha experimentat un notable augment en els darrers anys i que aquesta situació es manté, en canvi estem arribant a una situació perillosa pel que fa a l'ús social del català que ha experimentat una notable davallada en tots els àmbits: social, econòmic, cultural, tecnològic i de relació.

Si a això hi afegim que la política lingüística ha estat la gran absent de l'últim govern Pujol que ha dimitit de legislar i de governar en aquest camp des que es va retirar el Decret de Cinema, que tampoc no ha pres cap mesura per capgirar aquesta situació, que tenim una Llei de Política Lingüística que no serveix per a res, que és, sens dubte, la llei més inútil aprovada pel Parlament de Catalunya, ens adonarem que hem de fer com a partit un gran esforç per recuperar el temps perdut per l'actual govern si volem que el català esdevingui la llengua del país i no la llengua subsidiària en la qual s'ha convertit.

La disponibilitat lingüística en català a Catalunya no està assegurada ni garantida. Per això, caldria establir les mesures necessàries per tal que totes les persones que hagin d'atendre al públic (i també tot el funcionariat, independentment de l'administració pública a què pertanyi) pugin atendre i escriure en les dues llengües oficials de Catalunya. Cap funcionari, doncs, no podrà al·legar desconeixement d'una de les dues llengües oficials de Catalunya en l'execució de les seves tasques. De tota manera caldria exigir el criteri de disponibilitat lingüística a tots els funcionaris dels diferents cossos que en un futur haguessin d'exercir a Catalunya.

Els consumidors catalans tenim dret a poder comprar els producte etiquetats en la nostra llengua i a rebre els serveis que paguem també en català, especialment pel que fa als serveis telemàtics o telefònics, de manera que qualsevol empresa que operi a Catalunya, independentment d'on tingui ubicats els serveis, hauria de disposar d'empleats que coneguin les dues llengües oficials en nombre suficient per atendre les demandes de la ciutadania de Catalunya.

El català com a llengua moderna ha de pujar al tren de les noves TIC. El català ha de ser present en totes aquestes tecnologies perquè ser-hi present és sinònim d'utilitat, de prestigi i de modernitat. Llevat de l'àmbit d'Internet, on el català hi té un ús relativament important, a la resta de TIC el dèficit és altíssim.

El coneixement de la llengua del país d'acollida és un dret bàsic dels immigrants que s'ha de garantir de la mateixa manera que es garanteix el dret a la sanitat o a l'ensenyament, ja que el coneixement de la llengua desenvolupa una funció bàsica en tot el procés d'integració dels immigrants, en aquest sentit el Govern de Catalunya ha de garantir i facilitar l'aprenentatge de la llengua del país a les persones nouvingudes. Aprendre la llengua és a més d'un element d'integració de primer ordre, una eina imprescindible per a assolir la igualtat d'oportunitats. Al mateix temps, però, considerem irrenunciable el respecte i el foment del coneixement de les llengües de la immigració que arriba a Catalunya.

La situació amb què es troba la llengua en aquests moments requereix un tractament des de l'Administració especial i no pot dependre d'una direcció general d'un determinat departament; com a matèria transversal i instrumental cal que depengui de màxim nivell de la Generalitat. Cal crear, doncs, una secretaria de Política Lingüística que depengui de Presidència, encarregada d'elaborar, conjuntament amb la resta de conselleries, un pla interdepartamental de política lingüística, dotat amb els suficients recursos pressupostaris, i que tingui entre les seves prioritats la modificació de l'actual Llei 1/1998 de Política Lingüística i l'aplicació immediata de la nova llei.

El futur del nostre país va molt lligat als esdeveniments d'Europa, la Constitució europea pot ajudar-nos a aconseguir els nostres objectius com a nació lliure i sobirana, per això hem de començar a pensar Europa com una entitat nacional i no com un afer internacional, al cap i a la fi tenim una història comuna i uns projectes de futur comuns, ara hi compartim economia i moneda i també hi compartirem els projectes polítics. En aquest marc i, ara com ara, el català és una llengua parlada per moltes més persones que la població d'altres estats que aviat ingressaran a la Unió Europea. Dels 15 estats actuals, 5 tenen menys habitants que Catalunya (Dinamarca, Irlanda, Luxemburg…) i dels 12 nous que s'hi incorporaran, només 2 són més grans (Polònia i Romania). L'única raó per la qual el català no és llengua d'Europa és perquè no té estat. L'Europa del futur, doncs, està formada per estats i no per les necessitats de les persones o de les comunitats nacionals. Creiem que ha de prevaler el dret de les persones i dels pobles. Si hem de ser europeus el català ha de ser a Europa i si no tenim aquests reconeixement vol dir que no podem ser europeus. Mentre no tinguem un estat propi, l'Estat espanyol és el responsable de demanar la presència del català a la Unió Europea.


ÀMBIT 1: NOVA LLEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA


1. Objectius

1) Garantir el dret de totes les persones a ser ateses i correspostes en la llengua oficial que desitgin.

2) Assegurar la disponibilitat lingüística en tots els productes i serveis que es comercialitzen o presten a Catalunya.

3) Impulsar la presència i l'ús social del català.


2. Mesures

1) Incloure els canvis legislatius nececessaris per a garantir la disponibilitat lingüística en català en totes les activitats d'atenció al públic, siguin publiques o privades.

2) Promoure la major i millor capacitació lingüística dels funcionaris de les administracions públiques, en especial en aquells llocs de treball que tinguin entre les seves funcions l'atenció directa al públic

3) Establir amb claredat els usos lingüístics en actes públics protocolaris, tant d'àmbit nacional com estatal, de manera que l'ús del català quedi garantit.

4) Garantir el compliment dels articles 12 a 17 de la Llei de Política Lingüística, referits a: L'Administració de l'Estat, les actuacions judicials, els documents públics, els documents civils i mercantils, els convenis de treball i els registres públics.

5) Garantir el compliment dels articles 31 de la Llei 1/1998, referent a l'ús del català en les empreses de servei públic: trens, aeroports, etc. tant en plafons informatius com en la megafonia, bitllets etc. I de l'article 32 referent a l'atenció al públic.

6) Modificar la Llei de Política Lingüística per tal que:

a) Totes les pel·lícules emeses en cinemes catalans que s'hagin doblat a l'espanyol també hauran d'estar doblades al català. Com a mínim un 50% de les còpies distribuïdes a Catalunya seran en versió catalana. A més, les còpies en català es projectaran com a mínim a la meitat de les sales existents a Catalunya, i el nombre total de butaques de les sales on es projecti la versió catalana també serà com a mínim la meitat del total de butaques existents a tot Catalunya.
b) Tota pel·lícula doblada al català que s'editi en DVD i es comercialitzi a Catalunya durà incorporada la versió catalana.
c) Tots els jocs d'ordinadors i videojocs tinguin la versió en llengua catalana.

7) Incrementar la presència del català en els mitjans de comunicació, mitjançant:

a) L'obligatorietat de que totes les plataformes digitals prevegin la presència de cadenes en català i d'hores de presència de la llengua catalana.
b) La realització d'un control lingüístic efectiu en les concessions de noves llicències de radiodifusió.
c) La presència mínima d'un 25% de música en català en la programació de les ràdios.
d) L'increment de l'ús de la llengua catalana en les emissores de ràdio i de televisió locals.

8) Implantar el programari lliure a les administracions on ERC sigui present i difondre entre la població els avantatges d'aquesta opció.

9) Establir l'obligatorietat pels venedors de programes informàtics de disposar de versions en català o bé que el català sigui una opció més incorporada dins el programa.

10) Vetllar perquè el català continuï present en l'àmbit d'Internet i promoure que les pàgines web de les empreses, organitzacions i institucions i també els portals d'Internet siguin, també, en català.

11) Establir normativament la disponibilitat de l'opció de català en la telefonia, tant pel que fa als menús dels aparells de telefonia mòbil que es venen a Catalunya, com pel que fa als serveis d'atenció al públic, missatges preenregistrats i en pantalla que utilitzen els operadors de telefonia fixa i mòbil,

12) Establir l'obligatorietat de la retolació en català (rètols de botigues, cinemes, hipermercats, establiments culturals, etc.), per tal de garantir que tots els rètols d'establiments públics o oberts al públic tinguin versió catalana, sens perjudici que també tinguin versió en una altra llengua.

13) Desplegar l'article 34 de la Llei 1/1998 referent a la informació a persones consumidores i usuàries, d'acord amb l'article 27 de la Llei 3/1993 de l'Estatut del Consumidor per garantir la presència del català en l'etiquetatge, els prospectes, els manuals d'instruccions, etc. dels productes que es venen a Catalunya i també d'acord amb el Decret 317/1994 pel qual s'estableixen normes sobre l'ordenació i la classificació dels establiments de restauració.

14) Potenciar l'ús oral del català a les escoles d'acord amb la legislació del Departament d'Ensenyament.

15) Potenciar l'ensenyament de llengües a l'escola primària i secundària com a mesura per garantir la interculturalitat.

16) Garantir l'ensenyament del català en l'educació d'adults i la formació contínua.

17) Legislar perquè el professor manifesti en quina llengua fa la classe i així els estudiants, sigui quina sigui la seva procedència, sabran abans de matricular-se en quina llengua es fa aquella classe i podran decidir si els interessa, tot informant-los que no es canviarà de llengua.

18) Potenciar l'edició de manuals universitaris en català.

19) Crear una oficina de drets lingüístics (ODL) per tal que la ciutadania de Catalunya pugui vehicular les seves queixes quan consideri que han estat vulnerats els seus drets en qualsevol àmbit o situació, i així poder posar-hi remei.

 

ÀMBIT 2: ADMINISTRACIÓ LINGÜÍSTICA


1. Objectius

1) Prestigiar la llengua mitjançant accions decidides des de l'àmbit públic.

2) Impulsar la presència i l'ús social del català.


2. Mesures

1) Crear una secretaria de Política Língüística, adscrita a Presidència, la qual dissenyarà i executarà, amb els recursos econòmics necessaris, el programa interdepartamental de Política Lingüística, el qual es desplegarà mitjançant:

a) Els programes de normalització lingüística que poden ser canalitzats a través de les diverses Conselleries mitjançant convenis
b) Els programes genèrics i les campanyes per estendre l'ús social del català.
c) El suport a entitats, organitzacions i empreses que treballen per la llengua.

2) Potenciar les indústries editorials i de lleure i la cultura de l'oci per als joves en català.

3) Impulsar la creació referents culturals, sobretot, entre els joves a través dels mitjans de comunicació: ràdio i televisió.

4) Elaborar estratègies per reforçar l'ús social del català.

 


ÀMBIT 3: INTEGRACIÓ I COHESIÓ SOCIAL


1. Objectius

1) Garantir el dret bàsic de les persones nouvingudes a conèixer el català, assegurant així la igualtat d'oportunitats.

2) Consolidar el paper del català com a eina d'integració i cohesió social.


2. Mesures

1) Crear un protocol d'acolliment lingüístic dels immigrants on intervinguin la secretaria de Política Lingüística, la Secretaria d'Immigració, els Departament de Benestar Social, Ensenyament, Justícia, Sindicats, el Consorci per a la Normalització i les organitzacions i ONG que intervenen en el procés d'acollida.

2) Garantir que les organitzacions i ONG que rebin fons públics amb aquesta finalitat, organitzaran l'acollida lingüística de les persones immigrades en català.

3) Establir partides pressupostàries suplementàries destinades a proporcionar els recursos necessaris per a garantir l'aprenentatge de la llengua catalana i poder fer una política de normalització lingüística efectiva entre el col·lectiu immigrant.

4) Elaborar un pla de sensibilització, destinat a explicar la realitat lingüística entre les persones immigrades.

5) Promoure l'aprenentatge del català, mitjançant plans de formació suficients destinats i adaptats a les persones nouvingudes.

6) Fomentar l'ensenyament de les llengües d'origen de la immigració per tal de de respectar la diversitat i no ser instrument de polítiques negativament globalitzadores, panestatalistes o panreligioses.

7) Modificar les funcions del Consorci de Normalització Lingüística amb més dotació pressupostària i amb l'adequació a la realitat social i econòmica de les seves activitats docents, de suport a empreses i institucions d'àmbit sociolingüístic en general que també inclogui les funcions d'acollida lingüística dels immigrants, aprofitant els centres que hi ha arreu de Catalunya per tal que també funcionin com a centres d'acollida lingüística dels immigrants on s'ofereixen classes gratuïtes de català, per a persones més grans de 16 anys.

 

ÀMBIT 4. PAÏSOS CATALANS


1. Objectius

1) Crear una consciència lingüística comuna arreu dels Països Catalans.

2) Potenciar la indústria cultural en català.


2. Mesures

1) Crear un espai comunicacional i cultural en l'àmbit dels Països Catalans, a través de convenis amb la CCRTV

2) Intensificar les relacions i la col·laboració en matèria lingüística amb els territoris lingüístics de parla catalana.

3) Fomentar les institucions de l'àrea lingüística comuna, com ara l'Institut Ramon Llull, l'Institut d'Estudis Catalans o la Institució Joan Lluís Vives, així com les iniciatives culturals destinades a la creació d'una àrea de consciència lingüística comuna, mitjançant una línia pressupostària específica d'ajut públic.

4) Donar suport a la voluntat de l'IEC de convertir-se en un veritable ens regulador de la llengua als Països Catalans.

5) Subscriure un Conveni o Acord (Tractat amb Andorra) d'Unió de la Llengua Catalana a fi de coordinar i executar polítiques unitàries de la llengua, entre els diversos territoris.

6) Crear un premi de prestigi que dugui el nom de Països Catalans i que s'atorgui a les persones o entitats que treballin per crear una consciència lingüística comuna.

 

ÀMBIT 5: EL CATALÀ COM A LLENGUA GLOBAL I LOCAL


1. Objectius

1) Potenciar la identificació internacional de Catalunya amb la llengua catalana.

2) Incrementar la presència internacional del català.

3) Assolir el reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea.


2. Mesures

1) Informar a través de tríptics, documentació, webs, etc. els estudiants estrangers que desitgin venir a Catalunya que la llengua de la majoria de les classes que es fan a les universitats catalanes són en català. Però que les universitats ofereixen classes de català gratuïtes.

2) Potenciar l'ensenyament del català a l'estranger.

3) Fomentar els casals catalans com a eina de coneixement del nostre país i en especial del nostre idioma.

4) Demanar l'oficialitat del català en les institucions de la Unió Europea. Per al reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea, l'Estat espanyol ho ha de demanar a la Unió Europea, prèvia proposta del Parlament de Catalunya. Caldrà, doncs, iniciar un procés en el qual haurem de:

a) Unir esforços. Aplegar les institucions públiques i privades catalanes de tots els territoris a l'entorn d'aquest projecte.
b) Cercar aliats. Cal buscar països (Andorra, Escòcia, Anglaterra, Alemanya…), organismes, institucions i personalitats europees que puguin ser els nostres aliats a favor de la causa del català a Europa.
c) Organitzar la mobilització de la societat en la petició de la presència del català a Europa com a llengua oficial.

(...)

 

ÀMBIT 1: SISTEMA DE FINANÇAMENT DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES CATALANES


1. Diagnosi

El model de finançament de la Generalitat de Catalunya és fonamental per a l'avanç cap a quotes més altes de sobirania política i determinant per a la consecució d'un model de societat més just, igualitari i solidari.

Els successius fracassos en les negociacions del 1993 i del 1997 i l'encara curt acord del 2001, han limitat de manera evident el desenvolupament del nostre autogovern i han mantingut la dependència econòmica de Catalunya respecte un Estat al qual som la regió que més aportem. Aquesta situació s'estén, també, a les deficiències del sistema de finançament local.

Aquest fet, conjuntament amb la reiterada discriminació en la inversió pública per par de l'Estat a Catalunya, ha comportat l'existència d'un dèficit fiscal insòlit en el context europeu. Així, encara avui entre un 8 i un 10% del nostre PIB se'n va a les arques de l'Estat per a no tornar mai més. En altres paraules cada habitant de Catalunya paga cada any a Madrid 220.000 pessetes les quals l'Estat no retorna en forma de despesa pública o inversió.


2. Objectius

1) Avançar cap a la sobirania econòmica de Catalunya: millora del finançament i de la capacitat normativa sobre el sistema tributari.

2) Assolir major capacitat normativa sobre els aspectes centrals de l'economia que en l'actualitat encara resten en mans de l'Estat.


3. Mesures

1) Obtenir un règim fiscal o de finançament autonòmic que avanci de manera progressiva cap a un model foral i que, per tant, doti a Catalunya de major capacitat financera i normativa. Defensem, l'establiment del Concert Cooperatiu com a part integrant del nou Estatut Nacional de Catalunya, amb les següents bases:

a) Establiment del concert econòmic que implicaria que la Generalitat es convertís en l'única autoritat tributària a Catalunya i que, per tant, seria ella mateixa qui tindria la capacitat normativa, recaptatòria, de gestió i de control de la totalitat dels impostos pagats per els ciutadans i les ciutadanes del seu territori.

b) Establiment d'un fons de cooperació de caràcter transitori, amb una durada no superior als 10 anys, i que permetria assegurar l'estabilitat del sistema de finançament de la resta de CA. Aquest fons de cooperació, fixat en una quantitat màxima del 2,5 % del PIB català, estaria destinat a cooperació en projectes de desenvolupament i de millora dels serveis públics als territoris de l'Estat menys desenvolupats.

c) Establiment de la Quota (Cupo), és a dir la compensació o el pagament que farà Catalunya a l'Estat per a finançar les despeses que continua fent aquest en el seu territori.

d) Traspàs de l'Agència Tributària: la Generalitat passaria a ser, amb aquest model, l'única autoritat tributària a Catalunya.

e) Establiment de relacions bilaterals amb l'Estat per tal de negociar el conjunt de fluxos i ajustos financers entre ambdues administracions i per tal de garantir i definir l'abast competencial en termes fiscals de cadascuna d'aquestes administracions.

2) Plantejar la reforma de l'actual marc competencial sobre els aspectes econòmics, ja sigui via la negociació i el traspàs de competències (art. 150.2 de la CE), o via la reforma de la Constitució Espanyola i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya:

2) Ampliació del marc competencial català en temes econòmics: marc laboral, seguretat social, benestar i protecció social, hisenda, fiscalitat, control de la competència, contractació administrativa, assegurances i mutualitats, sistema financer...

3) Traspàs dels serveis estatals amb incidència econòmica i de les infrastructures: ports aeroports, autopistes, xarxa ferroviària, correus.

4) Gestió pròpia dels programes i organismes públics o semipúblics de suport als sectors productius.


(...)

 

ÀMBIT 1: ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I ADMINISTRATIVA


1. Diagnosi

L'actual organització del territori ha demostrat que no és la més eficient per a la provisió de serveis públics a la ciutadania, i per a l'expressió política de la voluntat de la seva població i de la resolució de problemes i l'establiment de prioritats. Els conflictes de les Terres de l'Ebre, les repetides demandes de l'Alt Pirineu, o l'exploració -sovint problemàtica- de noves vies com el Consorci del Camp o l'Institut de Desenvolupament de les Terres de l'Ebre són mostres que l'expressió institucional del territori no s'ajusta a la realitat. Cal, doncs, una profunda reforma de l'organització territorial.

En aquest sentit, sembla que alguns paràmetres bàsics per bastir un consens, al voltant d'aquesta d'aquesta reforma, podrien ser el següents:

  • Recuperar la tradició del catalanisme progressista que des de Pi i Maragall a Pi i Sunyer, passant per Pau Vila o Rovira i Virgili ha propugnat la Organització Territorial basada en la distribució natural dels interessos, concepte aquest que entronca amb el que actualment importat del Dret Comunitari, s'anomena Principi de Subsidiarietat.

  • El respecte a la mateixa tradició, que rebutja la divisió provincial com organització territorial del país, per aliena a la seva idiosincràsia i ser el model d'uniformització administrativa que ha estat vigent des del segle XIX.

  • Pensar la divisió territorial en funció de l'Organització territorial: plantejar la divisió territorial en termes d'eficàcia en la prestació dels serveis públics, d'opcions d'articulació de les necessitats col·lectives i de mecanismes de participació de les col·lectivitats en les decisions relatives a les activitats sobre el territori. No en termes de poder. Desenvolupant un model flexible d'organització territorial que s'adapti a les característiques i necessitats del territori. Això vol dir plantejar les funcions que ha de realitzar cada nivell abans de traçar límits.

  • Entendre el municipi com administració territorial principal, entenent que administració local ha de ser cada vegada més govern local, amb un àmbit d'interessos i competències superior a l'actual. (Administració ordinària per la prestació dels serveis sobre el territori en detriment de les administracions perifèriques de l'Estat i la Generalitat).

Els gairebé 25 anys d'ajuntaments democràtics constitueixen una experiència globalment positiva. Els ajuntaments han esdevingut els protagonistes actius de la vida social i econòmica del país, han estat un factor de recatalanització i han posat en marxa molts dels serveis bàsics necessaris per a la població. L'etapa coberta fins ara presenta, però, dèficits importants que tenen el seu origen en els factors següents:

  • la incapacitat per crear un model d'organització territorial propi, atesa la pervivència de la divisió provincial i d'institucions perifèriques de l'Estat

  • la problemàtica que representa el nivell de despesa supletòria amb l'assumpció de competències impròpies i l'existència d'un marc competencial poc ajustat a la realitat

  • les greus limitacions de les hisendes locals que afecten al volum de recursos econòmics i a la sobirania política alhora de modular impostos

És necessari, doncs, davant d'aquesta situació, superar el model territorial vigent. Aquesta problemàtica no es pot continuar mantenint en unes coordenades tan il·lògiques com les actuals. No té sentit que les delegacions territorials de la Generalitat estiguin desproveïdes de capacitat de decisió real, que les diputacions provincials actuïn en clau de contrapoder de la Generalitat i que els Consells Comarcals s'hagin configurat massa sovint com una realitat alternativa a la de la capital de la comarca.

ERC aposta per convertir Catalunya en província única com a primer pas per poder definir un model propi d'organització territorial. Cal ser conscients, malgrat tot, que la conversió de Catalunya en una sola circumscripció provincial aniria en detriment de la seva actual representació al Congrés dels Diputats espanyol i, molt especialment, al Senat. De tota manera, però, amb voluntat política i imaginació jurídica, aquest ha de ser un obstacle possible de superar. La província única suposaria disposar d'una major llibertat per impulsar una organització territorial ajustada a les necessitats reals del país i menys condicionada per l'Estat.

ERC defensa uns consells comarcals més municipalistes, amb un tractament heterogeni i diferenciat en el cas dels que estan inclosos en l'àmbit de la regió metropolitana de Barcelona, i uns ens supralocals, les regions, com a àmbit de descentralització de la Generalitat i també de cooperació local. Pel que fa als consells comarcals i al sistema d'elecció dels consells comarcals, ERC és de l'opinió que cal invertir el funcionament vigent passant, en ares a assolir una representativitat més apropada a la voluntat ciutadana, a un esquema en el qual 2/3 dels consellers comarcals siguin escollits en funció dels vots totals i l'1/3 restant en funció del número de regidors. Es tracta d'incrementar el caràcter representatiu i de proporcionalitat electoral de l'ens amb un element de correcció , per tal d'afavorir els petits municipis. És, també, una qüestió cabdal la representativitat política de tots els municipis de la comarca. Pel que es pretén institucionalitzar la figura del consell d'alcaldes, i aconseguir que tots els municipis de la comarca, a través dels seus representants, tinguin la facultat d'intervenir en totes aquelles decisions trascendents per al conjunt de la comarca.

D'altra banda, i pel que fa a les regions, aquestes han de tenir un paper primordial de suport per a tot allò al qual els municipis no puguin arribar en l'exercici de les seves competències. El component essencial de tot aquest sistema ha de ser el municipi. ERC fomentarà la cooperació entre ajuntaments però respectarà alhora l'actual mapa municipal de Catalunya. ERC s'oposarà a qualsevol canvi que no respecti la voluntat de les parts implicades, molt especialment en el cas dels petits municipis. Només a través de la voluntarietat i l'avenç cap un esquema en el qual la mancomunació de serveis sigui quelcom més freqüent i normalitzat que fins ara s'aconseguirà que el nou mapa municipal no grinyoli.

Pel que fa a l'articulació de l'Àrea Metropolitana, Barcelona i la resta de municipis agrupats actualment a les tres entitats metropolitanes han de dissenyar conjuntament les estratègies de futur per assegurar el desenvolupament del seu territori i el benestar de la seva gent. Cal vehicular un model que simplifiqui la gestió, englobant l'Entitat Metropolitana del Transport en l'Autoritat del Transport Metropolità, i advocant per un consorci metropolità de serveis comuns en temes com: l'habitatge i l'educació entre d'altres, per a la concertació de polítiques per a cadascun d'aquests àmbits. Per altra banda, cal fixar unes bases pel que fa a l'ordenament urbanístic, fixades en el necessari Pla Territorial Metropolità, que permetin una correcta revisió del PGM vigent des del 1976 i que no respon ja a la realitat social actual. Pel que fa a la gestió, tant del futur Pla Territorial com del PGM, des d'ERC defensem l'adequació de les comissions territorials d'urbanisme als àmbits dissenyats per cada Pla Territorial Parcial, el que permetria la constitució d'una comissió metropolitana d'urbanisme amb la subcomissió per a Barcelona ja prevista a la Carta Municipal.

Per dotar de coherència i eficiència el sistema que es vol potenciar cal que els municipis disposin d'un marc de competències més ampli, que ha de representar un increment del pes dels ens locals en el conjunt de la despesa pública a Catalunya, sense que aquest increment es realitzi a costa de la fracció de despesa pública que en l'actualitat és gestionada per la Generalitat. Qualsevol reordenació territorial ha d'anar acompanyada d'una redistribució de competències entre les institucions esmentades. Aquesta redistribució s'ha de basar en els principis de subsidiarietat i cooperació. S'ha de dur a terme, a més, tenint en compte factors com el nombre d'habitants, el pressupost municipal, la capitalitat comarcal i la població estacional. Es tracta, conseqüentment, d'una assignació flexible i progressiva de competències, sobretot pel que fa a les necessitats més bàsiques de la població: serveis primaris i de sanitat, serveis socials, gestió de l'ensenyament infantil i primari i polítiques actives d'ocupació i d'habitatge. Tot plegat constitueix un acostament de les competències als nivells més pròxims al ciutadà.

Tota aquesta tasca no es pot articular sense un sistema de finançament satisfactori que doni resposta a les demandes del municipalisme. Des d'ERC considerem que el sector local, que actualment disposa d'una participació en la despesa pública al voltant del 12-13%, ha d'atansar-se a l'ideal de distribució del 30-40-30. La darrera reforma de la llei reguladora d'hisendes locals (2002) ha estat clarament insuficient en aquest sentit i en d'altres.

ERC és partidària que la Generalitat gestioni el repartiment del PIE (Participació en els Ingressos de l'Estat), per garantir la suficiència financera dels ajuntaments, als quals hauria de traspassar una part dels tributs cedits per part de l'Estat. És necessari, doncs, garantir el finançament dels ens locals en base als principis normatius d'autonomia municipal i suficiència financera; combinats, és clar, amb els de responsabilitat fiscal i equitat. Es tracta d'uns principis que han estat conculcats repetidament en la configuració i aplicació del model vigent i que ERC es compromet impulsar i defensar en tots els àmbits institucionals.

És a partir d'aquest seguit de transformacions estructurals en l'àmbit territorial, competencial i fiscal que els ajuntaments de Catalunya estaran en condicions d'abordar amb millors garanties els reptes que es plantegen amb vista al futur. Uns reptes que van molt més enllà dels que s'albiraven de l'etapa inicial dels ajuntaments democràtics, en què l'eix principal d'actuació passava fonamentalment per superar els dèficits urbanístics i de serveis heretats de l'administració local franquista. Ara, amb l'adveniment de la moderna societat del coneixement i de noves i creixents necessitats ciutadanes, ha arribat el moment d'ERC. Ara és l'hora dels municipis sostenibles, econòmicament emprenedors, estenedors del benestar social per a tothom i dinamitzadors dels mecanismes de democràcia participativa.

2. Objectius

1) Possibilitar sortides i expressions institucionals a realitats territorials ara no reconegudes.

2) Dissenyar un marc institucional -és a dir, organitzatiu, competencial, i financer- obert que permeti que cada part del territori pugui ajustar-lo a allò que necessita.

3) Clarificar el repartiment de recursos i competències entre nivells administratius, a fi que la ciutadania pugui demanar responsabilitats a qui realment les té, i que tothom tingui els recursos legals i materials necessaris per a exercir-les.

4) Crear una nova estructura del mapa municipal que atorgui als Ajuntaments eficàcia política (proximitat al ciutadà, fortalesa davant la Generalitat) i eficàcia tècnica (augment de les seves capacitats, estalvi en les despeses).

5) Crear un model flexible d'organització comarcal, en què les funcions, mida, i límits, s'adaptin a les característiques del territori.

6) Un sol nivell intermig que no ha de tenir, a diferència de les actuals Diputacions, consideració Ens local.

7) Repensar el fet metropolità, i plantejar l'encaix de la realitat metropolitana en el marc del model d'organització que estableix l'Estatut.

8) Aconseguir l'assumpció per part de l'Estat de la diversitat pel que fa a la planta local.


3. Mesures

1) Possibilitar la institucionalització i singularització de les noves àrees metropolitanes de Tarragona -Reus, Girona, Manresa i Lleida.

2) Simplificar les estructures administratives a la regió metropolitana de Barcelona.

3) Reconèixer institucionalment les Terres de l'Ebre, l'Alt Pirineu, i la Catalunya Central i reconeixement com a comarques político-administratives de: Vall de Camprodon, Moianès, La Selva Marítima, Alta Segarra, Baixa Segarra, Segre Mitjà, Baix Llobregat Nord, i Lluçanès.

4) Repensar el model territorial de Catalunya per tal que el territori deixi de ser conflicte, superant les disfuncions que bloquegen el desenvolupament estatutari, tenint en compte els actuals condicionants polítics i la pròpia evolució de Catalunya.

5) Impulsar el traspàs de competències sobre règim local de l'Estat a la Generalitat. El fet que el Parlament pogués legislar tenint en compte la realitat local de Catalunya facilitaria l'encaix dels ajuntaments en l'estructura del país.

6) Racionalitzar el mapa municipal.

7) Fomentar la mancomunació de municipis.

8) Afavorir els ens locals descentralitzats per garantir la identificació de tot nucli de població amb una instància representativa en paral·lel a la reforma del mapa municipal.

9) Modificar del règim competencial dels ens locals de Catalunya, seguint el principi de subsidiarietat. Cal atribuir més competències als ajuntaments especialment pel que fa a benestar social, promoció econòmica, habitatge i ensenyament.

10) Implantar mecanismes que per metin als ajuntament controlar l'estat i execució de les infrastructures, ja siguin de l'Estat o de la Generalitat.

11) Assignar a l'alcalde el comandament de les forces de seguretat en el seu territori, superant l'actual figura de coordinador.

12) Ampliar les facultat municipals en matèria de política medi ambiental, quan es tracta de la instal·lació d'indústries potencialment contaminants en zones limítrofes a la població, encara que es tracti d'un municipi veí.

13) Impulsar el finançament de les noves competències a assumir pels ajuntaments, fonamentalment pel que fa a l'ensenyament, a partir de l'IVA o l'IRPF.

14) Mantenir l'IBI com a impost central de la hisenda municipal. Cal, però, millorar en la seva eficàcia recaptatòria, mitjançant la simplificació i l'agilització dels processos de revisió cadastral. Increment de l'autonomia municipal en la determinació i gestió de la tributació municipal. Cal transferir als municipis la gestió cadastral.

15) Crear figures tributàries, com les taxes ecològiques, orientades al finançament de les externalitats ambientals de l'activitat personal (residus domiciliaris, sanejament, etc.) i de l'activitat empresarial. El nombre d'aquestes figures hauria de ser el més reduït possible per tal de simplificar el conjunt actual de taxes locals.

16) Avançar cap a una major diversitat en el règim local a la mida de les necessitats dels ens Locals de Catalunya, d'acord amb la tradició de "cartes municipals" comuna a altres tradicions jurídiques.

17) Pel que fa al tamany sovint són excessives com a administració local i petites com a òrgan útil per servir d'administració perifèrica per la descentralització de funcions de la Generalitat. Així mateix l'actual xarxa de ciutats supera sovint unes comarques poc funcionals.

18) Repensar la consideració de les comarques com a ens per l'exercici de competències delegades o assignades per part de la Generalitat, tota vegada que l'increment de la seva vinculació a l'organització autonòmica ho és en detriment de la seva consideració d'ens local. No cal per tant, fomentar la competència entre nivells de la mateixa administració local, atès que les relacions han de ser entre iguals, ja que el tamany no pot suposar l'existència d'interessos prevalents en òrgans de la mateixa administració.Per tant funcions estrictes de suplència, cooperació i assistència.

19) Assolir la província única pel que fa als serveis de l'Estat.

20) Regionalitzar el país en vegueries, que a més de ser el marc per a descentralització de la Generalitat (administració perifèrica de la Generalitat), i els àmbits per a la planificació territorial (coincidents amb els àmbits regionals de planificació del Pla territorial general de Catalunya -àmbits territorials d'aplicació dels plans territorials parcials-), les vegueries també seran els àmbits o demarcacions territorials per a la mancomunització voluntària de comarques (administració local).

21) Reconèixer administrativament la realitat metropolitana, en el sentit de l'establiment d'una comarca metropolitana com a ens de caràcter territorial, reconeixent la substantivitat política pròpia de l'àrea metropolitana.

22) Replantejar l'aplicació de la garantia institucional a la província atès que el contrari condueix al bloqueig, les duplicitats i ignora la diversitat.

23) Garantir la suficiència financera dels ens locals que resulten de l'exercici de competències autonòmiques, suficiència financera que s'ha de fonamentar en les responsabilitats que tinguin en cada moment atribuïts per llei.

24) Desenvolupar l'article 48.2 de l'Estatut en el sentit que Catalunya pugui legislar i establir els criteris de participació del seus ens locals en els ingressos de l'Estat d'acord amb el seu model territorial variant en aquest sentit la jurisprudència del tribunal constitucional com la que deriva de la STC 96/1990.